La patata calenta de les radials de Madrid i altres concessions d'autopistes fallides és cada cop més insostenible. D'aquesta circumstància són responsables els trànsits en constant declivi, que agreugen els errors de previsió inicials, els sobrecostos en les expropiacions i un elevadíssim palanquejament com a model empresarial que fa que avui els ingressos tan sols serveixin en alguns casos per cobrir els interessos del deute. El sector acumula prop de 3.900 milions de deute –la qual cosa afecta bancs com ara Bankia- i les intervencions de l'Estat amb crèdits participatius i comptes de compensació no han estat mai una solució sinó una mera via per guanyar temps. Per què és necessari el rescat? Si bé quan es concedien les autopistes al sector privat es deia que això servia perquè la inversió no computés en el dèficit, el risc i la ventura –sobretot el risc– està limitat per l'assumpció per l'Estat de la responsabilitat patrimonial. Per això la fallida de les concessions comportaria la seva execució amb el consegüent impacte en els comptes públics. Aquest fet preocupa Madrid, però sobretot a Brussel·les, que demana amb urgència una solució. Foment té tres alternatives. (1) Reestructurar el sector fent que les empreses amb concessions rendibles absorbeixin les concessions problemàtiques a canvi d'allargaments en les millors concessions. Això generaria un enorme problema territorial, com va fer palès el moviment No Vull Pagar. Sembla descartada. (2) El govern podria crear una empresa pública o mixta que absorbeixi amb descompte les concessions per operar les vies i negociar una quitança amb els bancs creditors. Tanmateix, aquesta nova empresa no milloraria suficientment els seus resultats per fer viable el sistema, i sense una extensió del peatge a altres vies –totes les autovies o només les de Madrid– comportaria la creació de concessionàries zoombies. Per un costat, s'evitaria el rescat total a canvi d'assumir pèrdues anuals més limitades i no s'incorreria en el problema polític de l'extensió dels peatges. (3) Finalment, si el govern vol que la reestructuració del sector impliqui la valorització d'aquestes concessions per privatitzar-les en el futur no té més remei que estendre el peatge i que la nova empresa estatal es faci càrrec de l'operació del sistema. Tanmateix, sembla difícil que aquesta conjuntura permeti assolir finalment un model de finançament territorialment homogeni.

Qualsevol solució ha de plantejar un acord a quatre bandes. Mentre que la banca s'inclina per la solució de l'empresa pública –fins i tot acceptant una quitança-, i les gestores d'infraestructures també l'acceptarien, sembla que les constructores s'hi oposen fermament, ja que consideren que la seva participació en la companyia –d'un 20% segons s'ha filtrat– és insuficient. El motiu de fons és que moltes encara no han proveït les pèrdues de les radials, com sí que ho han fet les gestores Abertis i Cintra, que amb aquesta solució recuperarien part de les pèrdues ja previstes. Els contribuents, de moment, ens debatem entre el dolent i el pitjor.