Turquia es debat entre Occident i Orient. Res de nou en la seva llarga història. La seva posició geoestratègica, amb un peu a Europa i l'altre a l'Àsia, va condicionar durant segles la política exterior turca. Va aspirar a ser una potència europea. En l'època de major apogeu de l'imperi, el seu poder va arribar fins a les portes de Viena. Però després de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial, l'imperi otomà va ser trossejat amb intervenció de la Gran Bretanya i França.

No obstant això, el renascut estat turc fundat per Kemal Atatürk va seguir mirant cap a Occident. Va ser el primer país musulmà que va reconèixer Israel, el 1949, va ingressar a l'OTAN el 1952 i va trucar a les portes de la UE el 1987. Però la UE fa el sord a les aspiracions turques. El procés per a l'adhesió turca que va arrencar el 2004 serà llarg i segueix bloquejat. Es va concloure solament un dels 35 capítols de les negociacions entre Brussel·les i Ankara.

Alguns estats recelen d'incorporar un país de 75 milions d'habitants, majoritàriament musulmà. Alemanya, amb el suport d'Holanda i Àustria, en frena l'adhesió. França dubta. I Xipre s'hi oposarà mentre Ankara reconegui i doni suport a la República Turca de Xipre del Nord. Tampoc Ankara no vol cedir davant Xipre. Una situació frustrant per als turcs que desitgen una major modernització de les institucions públiques enfront dels conservadors que prefereixen reforçar les relacions amb els països veïns musulmans.

La diplomàcia turca tempteja recuperar la seva antiga esfera d'influència otomana al Mediterrani oriental i a l'Àsia central. El primer ministre Recep Tayyip Erdogan va llançar al gener un missatge a la UE afirmant que Turquia podria acostar-se a l'Organització de Cooperació de Xangai (OCS), integrada per Rússia, la Xina i diverses repúbliques centreasiàtiques. Però difícilment pot entrar en l'OCS un país membre de l'OTAN. A més, el cruent conflicte sirià, les crisis polítiques després de l'eclosió de les primaveres àrabs i la caiguda del president Morsi a Egipte limiten la capacitat de maniobra turca a la regió. Turquia segueix considerant la integració a la UE una prioritat estratègica. Però haurà d'esforçar-se per complir les condicions polítiques i econòmiques que imposa Brussel·les. La decisió del govern de Recep Tayyip Erdogan i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) de reprimir els manifestants a la plaça Taksim a Istanbul no ajuda a millorar les relacions amb la UE. Fins i tot podria perjudicar la candidatura d'Istanbul per organitzar els Jocs Olímpics de 2020. Preocupa el creixent pes de l'islam en la vida pública.

Erdogan va arribar al poder el 2002 i va ser reelegit el 2007 i el 2011 amb el 47% i el 50% dels vots. Es va mostrar com un exemple de com conjugar democràcia i islam i un bon gestor econòmic que va millorar el nivell de vida de milions de turcs. En l'última dècada, l'economia va créixer un 5% anual, la renda per càpita es va triplicar i el comerç exterior es va multiplicar per deu. Té una dinàmica base industrial i de serveis. És una potència turística que va rebre 36 milions de turistes el 2012 i Turkish Airlines és una de les millors i més modernes companyies aèries del món. Les empreses turques van penetrant en els mercats emergents d'Àfrica, Orient mitjà i l'Àsia central.

Però el país també sofreix avui els efectes de la llarga crisi europea. El PIB va créixer solament un 2% el 2012, després de fer-ho un 8,8% el 2012. Se sent vulnerable pel creixent dèficit públic. La lira turca va caure respecte al dòlar i els inversors estrangers es mostren més cauts després del que ha ocorregut a Istanbul.

Ankara ha de refer els ponts amb Brussel·les, i amb Berlín en particular. Les negociacions es reprendran a l'octubre, una vegada celebrades les eleccions alemanyes del 22 de setembre. Turquia necessita la UE: és el seu primer soci comercial i inversor, representa el 40% de les exportacions i el 70% de les inversions estrangeres. Però també la UE necessita una Turquia europea que faci de pont amb l'Àsia.