Si és així, en primer lloc es deu a una pràctica molt arrelada i molt pròpia d'aquest país que és el presentisme. Tenim el costum que fins que no se'n va el cap, sigui un ministre, un secretari general o el gerent de l'empresa, la resta de l'equip no marxa, encara que estiguin llegint el diari. Aquest és un costum tercermundista que cal canviar per una cultura de l'eficiència buscant l'excel·lència. En un moment com l'actual, de crisi profunda i gran competitivitat, el que cal és treballar d'una altra manera.

Sí, i tant, que hi influeix. En un país avançat, el més lògic és que hi hagi molts horaris, amb els torns corresponents, però aquí la gran majoria té una jornada partida i no arriba a casa fins a les 8 o les 9 de la nit. S'entra a treballar i al cap d'una hora i mitja la gent marxa a esmorzar, i hi ha qui s'hi està fins a un hora. Parar dues hores al migdia per dinar és un costum únic a Europa que no té sentit. Amb una aturada de 30 o 45 minuts tindríem temps de sobra per seguir complint la dieta mediterrània. A la feina es perd molt el temps, cal fer una escala de prioritats en tots els àmbits laborals, des del correu fins a les reunions. Som un país poc curós en l'horari, la falta de puntualitat és un gran escull. No es respecta el temps dels altres i les reunions no se sap ni quan comencen ni quan acaben. Aquest model de treball, amb tants trencaments, obliga a allargar tant la sortida que ho fa incompatible amb el fet de tenir una vida fora de la feina. Ni es pot anar al gimnàs, o a cursos, ni tenir cura dels nens.

Espanya, fins als anys trenta, tenia un horari europeu. Es dinava abans de la una del migdia i se sopava a les sis de la tarda. Però després de la Guerra Civil i amb el model econòmic del franquisme, es va haver d'optar per la pluriocupació per poder subsistir, una feina al matí, un temps per dinar i a la tarda una altra feina. Ara bé, aleshores la distribució dels papers de l'home i la dona estava molt encasellada: ell treballava a fora i la dona es quedava a casa i s'ocupava dels nens. Ara, però, la dona s'ha incorporat al mercat laboral i en canvi els horaris han seguit igual que amb l'anterior model de família. Per tant, ella i els nens s'han convertit en els més malparats d'aquest sistema d'organització del temps.

Les dones, perquè han sortit de casa i no han deixat d'assumir el gruix de la responsabilitat familiar, i els nens, perquè són esclaus dels horaris eterns dels seus pares.

Sí, és més necessari que mai. Hi ha un horari al qual podrien acollir-se més del 80% dels treballadors de tot l'Estat, i seria que s'iniciés la jornada laboral entre 2/4 de 8 i les 9 del matí, de manera flexible, i finalitzés entre les 4 i les 6, com a màxim. Només cal mirar el que fan els nostres veïns europeus, no només els països del centre d'Europa, també segueixen aquest horari Portugal i Itàlia.

No m'espanta dir que són principalment els homes, la majoria d'ells, en llocs de decisió importants, els qui per qüestions d'educació i hàbits no volen canviar i volen retardar els avenços. M'he reunit amb tots els líders polítics de l'arc parlamentari i tothom ens dóna la raó, però en el fons sabem que ells no faran grans accions per afavorir el canvi. L'únic ministre que en tot el temps de democràcia ha fet realment alguna cosa per la conciliació familiar i laboral més enllà de bones paraules ha estat Jordi Sevilla, ministre d'Administracions Públiques, que va aprovar el pla Concilia, segons el qual a partir de les 6 de la tarda s'instaurava la política de llums apagats. Avui en dia, excepte algun ministeri, ningú ho està complint. L'administració és la que hauria de ser un referent, i en canvi està incomplint de manera reiterativa les seves resolucions i les seves lleis en aquest camp.

És una qüestió que afecta tothom, i no podem esperar que siguin els polítics els qui moguin els fils. Les persones de manera individual han de fer les seves accions, des de sota, perquè els partits polítics ho acabin incloent en els seus programes electorals de manera unànime. Hi ha uns hàbits i uns costums que pel benefici de tots hem de modificar. Per això, en aquests moments demanem a les dones que comencin a dir prou.

Potenciar la coresponsabilitat és fonamental per afavorir la conciliació. Uns horaris racionals inclouen la coresponsabilitat, així com la igualtat.

Falta veure quina aplicació se'n fa, perquè l'any 2005 el Congrés ja va crear una subcomissió gràcies al nostre esforç. D'allà va sortir un document de 900 pàgines, però el que es va aplicar encara està per veure. Demanem pragmatisme, menys paraules buides i més mesures concretes per a una aplicació immediata.

El meridià de Greenwich és el que correspon a l'Estat espanyol. A Europa n'hi ha dos, el de Berlín i el de Londres. L'any 1887 Espanya va adoptar el de Greenwich, fins que en la Segona Guerra Mundial es va avançar el rellotge per coordinar-lo amb Berlín; la Gran Bretanya i Portugal van fer el mateix per evitar equívocs en els avisos dels bombardejos, però quan va finalitzar la guerra van tornar al seu fus horari, en canvi Espanya, no.

L'horari solar ha d'estar més d'acord amb el nostre rellotge del que ho està ara, perquè hi ha estudis que demostren que aquesta descompensació genera més estrès, menys productivitat, etc. Però, evidentment, no és l'únic element que provoca aquests efectes, s'hi ha de sumar la dolenta administració de les hores en un fus horari equivocat. Naturalment, si es canvia ara no se solucionaran tots els problemes que tenim amb els horaris laborals, però per algun lloc hem de començar per poder avançar.

Nosaltres estem en contacte amb Aenor per desenvolupar un certificat per a companyies que sàpiguen gestionar bé el temps i que tinguin en compte les persones. La més productiva és la que està més a gust a l'empresa, i a aquesta se li tenen en compte les seves condicions personals, familiars, etc. Per tant, aquestes empreses han de ser fiscalment ajudades. Nosaltres ho estem demanant i entenem que ja n'hi ha prou de marejar la perdiu, calen uns horaris racionals similars als de la resta d'Europa.

Aquí de mitjana es dorm 53 minuts menys que a la resta d'Europa, i això evidentment té resultats negatius en la productivitat i, a més, fa augmentar la sinistralitat i l'absentisme laboral. Algú troba lògic que es juguin partits de futbol a les 11 de la nit? Qui miri aquest partit l'endemà podrà ser puntual a la feina, però de ben segur que la seva productivitat es veurà minvada. Això no és propi d'un país del segle XXI. Estem rebent moltes firmes a favor del canvi.

Hi ha de tot, no podem dir que s'hagi paralitzat; hi ha casos paradigmàtics, com ara La Caixa, MRW i altres empreses. S'està avançant, però encara hi ha molta feina a fer i moltes rutines per trencar. Ja hi ha empreses que estan utilitzant un horari racional, i la primera de l'Íbex 35 que va fer un pas important va ser Iberdrola, que el novembre del 2007 va aplicar per a un 80% de la plantilla un horari de 2/4 de 8 del matí a 2/4 de 4 de la tarda, amb un marge de flexibilitat al principi i al final de la jornada laboral. I han aconseguit augmentar la productivitat i reduir les despeses corrents, dos dels grans objectius que les empreses persegueixen i que els ajuden a afrontar millor el temps de crisi. Està demostrat que les persones quan estan a gust i se senten ben tractades són més coresponsables i productives, i saber que en acabar de treballar poden anar al gimnàs o fer un curs d'anglès o estar amb els fills genera molt benestar en les persones.