Tota actuació d'una administració pública té unes implicacions a àmbit territorial. En el cas de la Unió Europea és evident que també. Només cal veure la negociació de les anomenades perspectives financeres en el si del Consell Europeu, màxim òrgan de representació dels estats membres. Val a dir que les perspectives financeres són el marc plurianual (tenen una durada de set anys) en el qual s'inscriu el pressupost i és on s'estableixen les quanties màximes a gastar cada any per part de la UE en les diferents polítiques de despesa. En l'intens debat per la seva aprovació, un dels principals elements que tenen en compte els estats és saber com els afecta en termes de saldo fiscal. Així, hi ha el bloc configurat pels estats aportadors nets (amb Alemanya i Holanda, entre d'altres) que reclamen una reducció del pressupost de despeses o una reorientació cap a polítiques que els afavoreixin i, per altra banda, el bloc dels països receptors nets (Espanya, entre ells) reclamant el manteniment o augment de les tradicionals polítiques comunitàries (PAC i cohesió). S'hi afegeix un tercer grup, amb el Regne Unit al capdavant, integrat per països que es beneficien poc de les polítiques comunitàries i, en canvi, aporten un important volum de recursos al pressupost comunitari.

Els ingressos de què disposa la UE per poder finançar les seves polítiques de despesa són bàsicament tres: els recursos propis tradicionals configurats, per una banda, pels impostos aranzelaris derivats de l'aplicació de la tarifa exterior comuna i les exaccions reguladores agrícoles i, per altra banda, per les cotitzacions sobre el sucre i la isoglucosa; el recurs IVA, que s'estructura com un percentatge de la recaptació d'IVA que obtenen els països, i el recurs PNB, que es defineix com un percentatge sobre el PNB dels països membres. Com es pot comprovar, només els recursos propis tradicionals són veritables impostos, la resta són transferències dels estats a la UE.

Pel cantó de les despeses, cal tenir en compte que la gran majoria (la PAC, la política de cohesió, de recerca, d'educació, medi ambient, etc.) no són gestionades per la Unió Europea sinó que s'implementen com a transferències dirigides als països membres perquè siguin aquests qui les gestionin. Per tant, el càlcul de la balança fiscal de la Unió Europea amb els diferents països és fàcil de realitzar i la pròpia Comissió s'encarrega de fer-ho periòdicament.

Pel que fa a Catalunya, cal dir que, tot i estar dins d'un estat receptor net com és Espanya, el seu nivell econòmic i la seva estructura productiva fan que des de l'any 1986 sigui aportadora neta. És a dir, els ingressos que Catalunya aporta anualment al pressupost comunitari han estat sempre superiors a les despeses que rep, amb un dèficit fiscal de l'ordre dels 1.355 milions d'euros anuals de mitjana durant el període 2007-11, segons un estudi de la conselleria d'Economia.

Aquesta és una tendència que s'ha anat intensificant al llarg dels anys perquè Catalunya es beneficia cada vegada menys de les principals polítiques comunitàries (PAC i política de cohesió). Per altra banda, Catalunya en tenir una capacitat econòmica superior a la mitjana comunitària, fa que aporti un volum relativament elevat de recursos al pressupost comunitari.

En canvi, Espanya és un país que sempre ha estat receptor net, ja que el pes de l'agricultura subvencionada per part de la PAC és molt important i, a més, té comunitats autònomes amb un nivell de PIB per càpita per sota de la mitjana comunitària, la qual cosa fa que es beneficiïn en gran mesura dels fons de cohesió i estructurals.

El resultat és, com no podia ser d'altra manera, que Catalunya és un territori contribuent net al pressupost comunitari. Si a això hi afegim el fet que és un dels quatre motors econòmics de la UE, juntament amb la Llombardia, Baden-Württemberg i Roine-Alps, des d'un punt de vista econòmic no hi ha cap raó sensata perquè quedés exclosa de la UE si esdevingués un estat independent.