L'any 1994 la selecció espa­nyola de fut­bol va arri­bar al par­tit de quarts de final del mun­dial dels Estats Units con­tra Itàlia. El par­tit va ser des del prin­cipi força brut. Els ita­li­ans, pro­vo­ca­dors com ells ho saben ser, van bus­car tren­car el joc dels espa­nyols. Luis Enri­que va aca­bar el par­tit amb una espec­ta­cu­lar lesió al nas, davant la pas­si­vi­tat de l'àrbi­tre, l'hon­garès Sándor Puhl, que no va dir res, i el par­tit va aca­bar amb un 2 a 1 per als ita­li­ans, que van arri­bar a la final del mun­dial. En aquell moment, l'estratègia a l'equip espa­nyol era el joc dur, men­tre que juga­dors ràpids i hàbils, pen­sa­dors i estra­tegs, no eren ben valo­rats, perquè es con­si­de­rava que eren massa tous. Uns anys més tard, la selecció espa­nyola va gua­nyar el mun­dial gràcies a les estratègies del Barça de Guar­di­ola, un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble que pre­para cada par­tit fins al dar­rer detall, que el juga des del pri­mer metre de camp i que tre­ba­lla cada ocasió de gol amb tanta paciència com con­vin­gui. Ara, can­vi­ant de tema, podem tras­lla­dar aquesta experiència a la qüestió de la inde­pendència de Cata­lu­nya. El joc de l'Estat espa­nyol és clar des de fa temps: juguen a la pro­vo­cació, com ara amb la nova llei d'edu­cació i el con­flicte pel català a les Bale­ars, i fins i tot a la falta agres­siva quan la resta falla, com en els pres­su­pos­tos que pre­sen­ten per l'any que ve. Tot això ho fan expres­sa­ment, per tapar altres carències: la cor­rupció a tots els òrgans de l'Estat, la falta de pro­jecte de futur en uns pres­su­pos­tos que ni defen­sen el benes­tar social ni apos­ten per l'edu­cació i la recerca com a sor­tida de la crisi, i la rei­vin­di­cació de la uni­tat quan no hi ha més per ofe­rir al res­pec­ta­ble. L'àrbi­tre, en aquest cas la Unió Euro­pea, no diu res, i pro­ba­ble­ment no es pro­nun­ciarà en cap cas: Cata­lu­nya no té petroli ni el con­flicte interessa gaire fora d'aquí, i tam­poc no és la pri­mera vegada que ens dei­xen sols. Ara la pre­gunta és quina ha de ser la nos­tra estratègia davant d'aquest plan­te­ja­ment. Les solu­ci­ons pre­ci­pi­ta­des sense inten­tar alter­na­ti­ves nego­ci­a­des els afa­vo­rei­xen, perquè ens fan que­dar com irra­ci­o­nals i intran­si­gents, i decla­ra­ci­ons uni­la­te­rals són jus­ta­ment el que volen per jus­ti­fi­car que incom­plim la lega­li­tat i els trac­tats vigents. En defi­ni­tiva, si caiem en la pro­vo­cació, per­dem opci­ons de plan­te­jar ade­qua­da­ment la nos­tra estratègia. Neces­si­tem ges­ti­o­nar el procés al nos­tre ritme, sense que l'impo­sin des de fora a cop de pro­vo­cació. Neces­si­tem pre­pa­rar un cert pre­a­cord amb Europa que ens per­meti man­te­nir l'acti­vi­tat econòmica per evi­tar per­ju­di­car la majo­ria dels ciu­ta­dans, que ja hem patit una crisi prou com­pli­cada. Neces­si­tem man­te­nir i defen­sar la nos­tra cul­tura sense caure en la pre­ci­pi­tació. Les pres­ses, en aquest cas, van a favor del con­trari, que pensa allò de “com pit­jor, millor”.