Si parlem del principi de la cadena, és a dir de la recerca, a Catalunya s'ha anat consolidant un model, malgrat els tres últims anys, que ha donat molt bons fruits. I s'evidencia en els fons europeus aconseguits i en les beques concedides. Podem dir que hem millorat molt. També ho ha fet la percepció dels centres de recerca, que han assumit que tenen un rol com a motor econòmic. En l'àmbit internacional també hi ha hagut un canvi de percepció molt elevat de Catalunya. Se'ns valora molt perquè tenim un sistema de salut integrat amb dades de pacients des de fa molts anys.

Sí, així és moltes es troben en un moment de desenvolupament de producte a punt d'entrar en la fase clínica, que és justament quan es fa el salt de valor. És ara quan tenim els projectes més interessants per vendre. I, de fet, han despertat molt d'interès en el mercat internacional. La gran majoria de les empreses estan en processos d'auditoria preventiva (due diligence) amb grans empreses internacionals.

Ens trobem en un punt en què hi ha molta incertesa per a qualsevol sector, però en un com el nostre les tensions de tresoreria són molt importants, perquè encara no han arribat al mercat i per tant no facturen. I és ara quan necessiten més inversió que mai per fer el salt de valor. Així que la seva continuïtat depèn d'aixecar fons.

Els fons d'inversió o les grans farmacèutiques es prenen molt més temps que abans per tirar endavant una inversió. A més, la percepció de risc que té una empresa a Espanya és una marca que portem a sobre, i no ens ajuda gens. El capital risc està invertint en etapes clíniques més tardanes i, per postres, s'ha retirat el capital públic, perquè el capital concepte no existeix, i no sabem com omplir aquest forat. En altres països, aquest buit l'omplen fundacions privades, però aquí en termes de mecenatge anem molt malament també.

Han desaparegut molts fons de capital llavor a Catalunya i a l'Estat, també ho han fet els instruments específics a l'Estat, com la línia Genoma, on la participació catalana era molt alta, i ha deixat moltes empreses catalanes desemparades sense els ajuts i el suport en la valoració dels seus productes. A Acc1ó, que havia estat un exemple d'empresa pública de desenvolupament de les empreses, se li ha retallat tant el pressupost que s'ha anat desdibuixant la seva missió. I, a més, no hi ha cap iniciativa pública en la valoració de prova producte.

Si tenim fons d'inversió que estan fent molt bona feina, com ara Ysios, Inveready o el fons de biotecnologia La Caixa. Els fons catalans han invertit 34 milions, que és quasi el doble que el 2011, però no tots a Catalunya.

Si 12, en el darrer any, però no totes són per mort: el 25% han desaparegut del nostre registre per adquisició o per recol·locació en altres comunitats autònomes que obliguen a traslladar la seu als seus territoris. Aquí podríem discutir d'on vénen els fons i per què no els tenim nosaltres.

Navarra ha fet una aposta molt clara per atreure empreses del nostre sector, i Andalusia igual. Aquesta comunitat hi ha dedicat molts fons, en part perquè ha estat considerada una regió de nivell 1 per a atracció de fons europeus Feder, i amb això han invertit en empreses d'altres territoris amb la condició que traslladessin la seu central allà i, per tant, que paguin allà els impostos. Però molts cops no és tan simple com això, perquè aquestes empreses necessiten el teixit d'hospitals i centres de recerca que té Catalunya. Al País Basc també han seguit aquest tipus d'estratègia i han tingut una política industrial molt decidida. Van començar fa vint anys sense tenir absolutament res, i hi segueixen apostant, tot i que la massa crítica no té res a veure amb la nostra.

Aquí tenim molt més que qualsevol altre territori, i per tant és més difícil d'endreçar. De tota manera, ens ha faltat una política d'innovació més clara i que donés suport i incentivés el creixement de les empreses. Hi ha hagut un cert pudor a l'hora de finançar les companyies.

Sí, el 75% de les empreses tenen uns ingressos inferiors als 18 milions d'euros anuals, fins al 2011. No es mouen calés i no ingressen. És el reflex de l'aturada del mercat. Tot i això, són empreses que segueixen creixent com a actius.

Les nostres empreses ja són per si mateixes globals. Per tant, d'incentius públics n'hi ha d'haver, com a tots els països: polítiques de suport d'incentivació perquè la recerca tingui un fi últim i posar els mitjans perquè el coneixement pugui reinvertir en creixement. No és tan difícil: amb incentius mínims es poden aconseguir molt bons resultats. En països petits com Israel, Dinamarca i Holanda, tenim un exemple a seguir. Hi ha solucions que no requereixen grans inversions, com una petita entitat amb dues o tres persones que coneguin el mercat i que alhora estiguin en contacte amb els diferents centres de recerca per saber què és el que s'està gestant i afavorir la fase de prova concepte per a un desenvolupament posterior. Només els fons públics poden finançar aquest tipus de coses, però aquí no hem fet prou bé els deures.

Calen polítiques fiscals adequades per afavorir per inversions al mercat alternatiu borsari (MAB) o les inversions tecnològiques de gran creixement, per exemple. No s'ha d'inventar res, ja està tot inventat. Crec que hem de tenir una política industrial més clara com a país. I això afecta a sectors tecnològics en creixement com el nostre, amb què sovint s'omplen la boca.

Sí, però en innovació no sabem on han quedat les polítiques. Són vitals els incentius del creixement, perquè hem detectat que els processos de creixement de les nostres empreses són més lents que en altres territoris. I no és només una qüestió de la crisi. En èpoques de bons recursos, no han tingut l'impuls necessari per fer el salt. I ara és encara més difícil trobar finançament.

Sí, però tot va molt lent. Hem començat més tard i ha faltat ingredients i cohesió entre els ingredients, i, per si no fos prou, ens ha enganxat la crisi. Si hi hagués una aposta clara i decidida, no estaríem en una situació tan crítica. Altres països, com ara Alemanya, la Gran Bretanya, Escòcia, han destinat autèntiques milionades a impulsar el sector. Aquí sempre ho hem fet d'una manera tímida. De fet, quan es va posar en marxa Biocat, no es va definir un pla amb un pressupost definit per donar impuls a les empreses del sector, i això ens ho han retret moltes vegades. És veritat que la política de suport al sector biotech ha sigut feble. Ara bé, també falta una cultura empresarial per recórrer a instruments que hi ha al mercat. Tenim el cas d'Inkemia, que ha sortit a borsa amb molt d'èxit, com ho va fer AB Biotecs, i se senten lliures perquè han aconseguit el finançament i poden tirar endavant el seu projecte. Això és el que esperem que facin altres empreses d'una manera més activa.

Es necessiten consultors internacionals que coneguin el mercat, i les empreses han d'arribar a tenir una massa crítica per poder fer una operació com Inkemia. Però és un procés que requereix suport i acompanyament. És complicat si no hi ha recursos. A Biocat intentem ser molt curosos amb la informació que tenim a l'abast i que facilitem, tenim directori d'experts i managers, i tenim contactes amb organismes com el nostre.

L'IET és un partenariat públic i privat que va néixer amb l'objectiu de crear una mena de MIT a Europa, finançat per la Comissió Europea, i alhora hi ha un equip directiu independent. L'IET identifica els àmbits clau d'innovació mitjançant els Knowledge Innovation Comunitty (KIC). Catalunya aspira a formar part del KIC de salut, junt amb altres bioclústers europeus, que sortirà a convocatòria al mes de gener. Aquests KIC presenten uns plans a 10 anys per a projectes que facin aquest salt de la recerca a la innovació. Si ens adjudiquen el KIC de l'àmbit, es finançaria el 25% d'aquests plans, i la resta s'ha de buscar en l'àmbit privat o públic. És una gran aposta que si s'aconsegueix suposarà una oportunitat de finançament brutal a les nostres empreses. Catalunya pot tenir un paper important.