Preocupen, i amb motiu, les persianes baixades, com diuen els botiguers, a Catalunya. Els mitjans de comunicació dediquen moltes planes a repassar la negativa evolució del comerç, s'alarmen de la desertificació de determinats eixos comercials, abans privilegiats, i s'esforcen en presentar històries de nous valents emprenedors... autòctons. Una altra crisi recent del comerç va ocórrer no fa tant, després del 1992. Poc després, cap a la segona meitat dels anys 1990, molts locals que els comerciants autòctons abandonaren van ser oberts de nou per emprenedors estrangers.

Estem vivint un procés semblant un cop més. “Ens envaeixen”, “són guetos comercials”, etcètera. No es pot negar la diferència amb el comerç autòcton: sovint es tracta de negocis que, concentrats en alguns barris, resulten molt cridaners per la seva manca de qualitat, per repetitius, “clons” els uns dels altres, per la seva orientació als immigrants. Locutoris, carnisseries halal, venda, reparació i alliberació (gràcies!) de telèfons mòbils, kebabs, perruqueries amb fotos d'asiàtics/ques o afrocaribenys/es... són algunes de les tipologies més comunes implantades als nostres centres històrics urbans: el Raval i la Barceloneta a Barcelona, a Manresa, a Tortosa, a Lleida... i a d'altres barris. Hostes inesperats, els emprenedors estrangers s'han trobat amb barris desolats i s'hi han instal·lat: “Als anys 1970 al barri ningú no s'atrevia a obrir un negoci, només nosaltres”, em va dir en Mohamed, orgullós propietari d'una botiga de roba al Raval de Barcelona. Què hauria estat dels nostres barris cèntrics i dels perifèrics sense ell, o sense les agències de viatges de l'Umma, pakistanesa, o sense el restaurant d'en Jie, de Xangai?

Els negocis dels immigrants estan reemplaçant ràpidament els dels autòctons al barri del Raval de Barcelona: els autòctons han anat tancant negocis als darrers deu anys, mentre que els negociants estrangers, que també en tanquen, tanmateix n'obren més, tot i la desacceleració que ha imposat la crisi econòmica més recentment. A Barcelona, segons l'Ajuntament, els comerciants estrangers a 2006 representaven el 12% de tots els comerciants barcelonins, a 2011 en són ja més del 24%. Els emprenedors estrangers estan impedint (gràcies!) la ràpida desaparició de petites botigues i de serveis de proximitat que encara caracteritzen el model català de comerç. Aquest rescat del comerç català no es produeix només als centres històrics i a barris on es concentren els residents estrangers. Amb la crisi econòmica la demanda de compres a dins del barri augmenta, i és als barris precisament on els negocis dels estrangers hi estan especialitzats.

L'abast dels negocis dels estrangers a Catalunya no es limita als petits comerços i serveis de barri. Hi ha supermercats de mides considerables, autoescoles, escoles de perruqueria i d'idiomes, despatxos d'advocats i assessories, grans majoristes, instal·ladors que serveixen a petits negocis equipaments per a activitats de restauració o sistemes antirobatori, immobiliàries... L'Industrial and Commercial Bank of China ja té oficina al Chinatown barceloní de Fort Pienc.

Els petits negocis de titulars estrangers a Catalunya no són una panacea. Molts necessiten ser millorats, especialment en zones en declivi a centres històrics, com al barri de la Seu Vella de Lleida. Abans, però, les administracions públiques catalanes han de continuar millorant l'estructura física d'aquestes àrees.

A més a més les administracions, juntament amb les associacions de comerciants i altres entitats, podrien confiar més en el potencial dels negocis dels emprenedors immigrants per a proveir productes exòtics o autòctons i serveis atractius que s'adrecin a una demanda més general que els veïns del mateix grup ètnic. Els comerços i serveis en mans d'immigrants no són probablement la vareta màgica contra la crisi del comerç, però el seu rol és certament revitalitzador.