Empreses

A Panrico i Donuts la farina se'ls torna agra

El progressiu procés de davallada de la companyia, que va arribar a dominar el mercat de la brioixeria, ha derivat en deutes milionaris, impagaments, vaga i intervenció policial

La plantilla creu que
els salaris no són tot el problema i acusa els directius d'excessos
La mateixa empresa diu que el consum de Donuts és alt però que les pèrdues no cessen

La realitat és vertiginosament canviant. Encara ara, si s'escriu “Panrico Donuts” al quadre de text del cercador Google, una de les primeres referències que apareixen en pantalla és una oferta del portal Infojobs per trobar feina a l'empresa fabricant del famós pastisset foradat. L'enllaç desplega una altra pàgina que dóna fe del que ha estat Panrico: premiada com una de les empreses més òptimes on treballar (any 2008) i “companyia líder del mercat espanyol de brioixeria i pa de motlle”. Així mateix, s'hi destaca una dada que, com a mínim, és sorprenent: “A Espanya es consumeixen 19 Donuts cada segon.” Totes les xifres s'escolen ara pel mateix forat del mig que ha fet tan populars, durant tants esmorzars i berenars, els Donuts.

A mitjan mes passat la direcció de la companyia comunicava la impossibilitat d'abonar la nòmina dels quasi 4.000 treballadors de l'empresa i presentava un pla per acomiadar 1.900 treballadors (quasi la meitat del total) i per rebaixar fins a un 45% els salaris dels que no se n'anessin al carrer. S'encetava així un turbulent període de tensions amb la plantilla.

Una plantilla que troba en la fàbrica de Santa Perpètua de Mogoda (la més important que Panrico té a l'Estat espanyol) un fortí per fer sentir les seves reivindicacions, fins al punt que el personal ha arribat a convocar una vaga indefinida que ha fet perillar la capacitat de Panrico per assortir de producte fresc els 120.000 punts de venda que diu que té (des de botigues de tot a un euro fins a aeroports).

Santa tensió perpètua.

La companyia té cinc centres de producció a l'Estat, dos a Portugal i dos més a Canàries, però és a les portes de la planta catalana (amb una plantilla de 345 treballadors) on es concentren les protestes més vehements. Fins i tot han arribat a haver-hi càrregues policials per apaivagar la crispació i per garantir que els camions poguessin arreplegar el que quedava de gènere als magatzems.

Panrico té la seva seu a Esplugues de Llobregat, però depèn del fons d'inversions Oaktree Capital (amb base als Estats Units i amb seus a Frankfurt, Londres i París). Els recents i convulsos esdeveniments a Panrico van començar a precipitar-se a mitjan setembre, coincidint amb el nomenament de Carlos Gila (home fort d'Oaktree) com a conseller delegat de Panrico, en substitució de Joan Casaponsa. Gila era l'home escollit per posar ordre en els números d'una empresa que acumula 700 milions d'euros de pèrdues i a la qual –asseguren– fabricar els Donuts representa 150.000 euros de pèrdues diàries. A banda de Donuts, també fabrica el pa de motlle de Panrico, els Donettes, els Bollycao, les magdalenes i pastes de la Bella Easo i la brioixeria industrial de la firma Qé!.

Carlos Gila (Segòvia, 1966) suposadament és un expert en reestructuració d'empreses però en el seu currículum, a banda d'un títol de graduació a la Harvard Business School i d'una cadira en el consell d'Azucarera Ebro Agrícolas, hi consta un pas per la vicepresidència de La Seda de Barcelona. Gila, que és fill d'un antic diputat de la UCD i figura en el cercle d'amistats de l'exministre i expresident de Bankia Rodrigo Rato, havia de ser un dels puntals per procurar el reviscolament de l'empresa química (actualment en concurs de creditors), però el seu pas va deixar poca cosa més que un contracte que li procurava, segons va aparèixer publicat després del seu nomenament, uns ingressos fixos de 480.000 euros anuals i uns de variables de fins a 2,1 milions d'euros.

Frenar l'hemorràgia.

L'estratègia a Panrico implica aturar la sagnia i fer un tomb a la perversa tendència que amenaça d'aniquilar la companyia. Des de l'esclat de la crisi econòmica, Panrico pateix un descens de vendes d'un 10% anual. A això cal sumar-hi el que s'ha presentat com el principal problema per a la viabilitat del negoci: l'estructura de costos. Pràcticament un 45% dels ingressos per vendes van destinats a pagar nòmines de personal i autònoms. Gairebé impossible de mantenir si, a més, es té en compte que s'ha de fer front a la matèria prima (i als seus cíclics encariments) i als costos d'embalatge, màrqueting i publicitat. Imprescindible això últim per aturar l'embranzida que porta la competència, personificada en marques blanques que, sense traginar tants costos, aconsegueixen fins a tres vegades més de rendibilitat per cada producte venut.

Per la seva banda, els hiperactius delegats sindicals de la plantilla manifesten que és inadmissible que se'ls passi tota la responsabilitat de la precària situació econòmica de l'empresa, manifesten que fa un any ja van patir una reducció de sous del 25% i assenyalen directament cap als despatxos per denunciar que els salaris dels directius han estat aberrants (fins a 500.000 euros l'any) i que les flotes de vehicles de luxe a càrrec de l'empresa han estat no menys que una exageració (més de vint automòbils en rènting).

Però el recel no és només vers els càrrecs directius, també hi ha mal ambient entre els mateixos operaris. La part de producció és dominada per CCOO, mentre que la part de distribució i administració és de la UGT. Els segons volen desconvocar la vaga (114 treballadors han signat una carta en què demanen una assemblea), però els primers es mantenen ferms. La tensió és latent.

L'avís de direcció: ningú és imprescindible

En un comunicat de balanç de les conseqüències que té per a la producció de Panrico la vaga indefinida convocada pels treballadors de Santa Perpètua, la companyia va arribar a advertir que no hi ha “ningú imprescindible”.

L'empresa manté inalterable la negativa a renegociar a la baixa l'ERO que ha d'aprimar considerablement (quasi a la meitat) la plantilla. Més possible sembla moderar la baixada de salaris dels que es quedin, però l'empresa ja ha deixat clar que no hi ha res a parlar mentre continuï la vaga.

No fa ni deu anys que la família Costafreda va vendre la marca per 900 milions d'euros a Apax, un fons de capital de risc. El dels Costafreda era un imperi en què havien participat com a accionistes La Caixa, Banc Sabadell i Banco Pastor. Quan va ser venut, començava a fer tentines. Ara sembla inevitable que es desplomi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

A Panrico i donuts la farina se'ls torna agra

Publicat a