Fa un mes que és al cap­da­vant del Cer­cle Català de Nego­cis, el lobby empre­sa­rial inde­pen­den­tista que en poc més de cinc anys s'ha fet un lloc en l'esce­nari polític i econòmic ani­mat en bona part pel procés sobi­ra­nista obert pel govern català. Amb prop d'un miler de socis -sobre­tot pimes, empre­ses fami­li­ars i exe­cu­tius- el CCN ha cen­trat fins ara el seu dis­curs en estu­dis sobre el greuge del dèficit fis­cal i que han dibui­xat una Cata­lu­nya inde­pen­dent no només via­ble econòmica­ment sinó molt més rica sense el que con­si­de­ren el “llast espa­nyol”. En aquesta mateixa línia Pont pre­senta aquests dies el seu nou lli­bre Adden­dum; L'endemà de la inde­pendència, con­ti­nu­ació de Delenda est His­pa­nia.

L'objec­tiu prin­ci­pal és reor­ga­nit­zar-nos per recu­pe­rar el pols. El mateix procés se'ns ha men­jat una mica el ter­reny després que durant anys el CCN ha anat molt al davant de la soci­e­tat civil i per això hem cons­tituït un depar­ta­ment d'estu­dis jurídics i un comitè estratègic per ana­lit­zar les pas­ses que s'estan fent i poder anti­ci­par les reac­ci­ons de l'Estat, gene­rar opinió i acom­pa­nyar les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes així com vigi­lar que no aga­fin una via que no toca.

El pre­si­dent ho està fent molt bé, el procés podria anar més de presa però difícil­ment les coses es podrien fer millor perquè hi ha mol­tes pres­si­ons de fora. El que cal és seguir el camí man­te­nint l'equi­li­bri entre tots aquests vec­tors, amb el benentès que arri­barà un moment en què l'equi­li­bri es tren­carà.

Encara és aviat per fer pre­vi­si­ons, però hem de ser cons­ci­ents dels ris­cos sobre l'auto­go­vern de Cata­lu­nya. Les pro­pe­res elec­ci­ons euro­pees seran pro­ba­ble­ment les dar­re­res en les quals els cata­lans podrem votar lliu­re­ment, sense coer­ci­ons.

És que vivim moments de gra­ve­tat tot i que la gent no n'és cons­ci­ent. Hem d'acon­se­guir que hi hagi una par­ti­ci­pació mas­siva a les euro­pees i hem de fer una crida als par­tits perquè facin una can­di­da­tura con­junta.

Bé, hi estem tre­ba­llant perquè és molt impor­tant. El que és segur és que aques­tes elec­ci­ons seran una fita i que hem d'anar pre­pa­rant la soci­e­tat perquè esti­gui llesta per mobi­lit­zar-se i defen­sar les seves ins­ti­tu­ci­ons, pacífica­ment però amb deter­mi­nació.

Costa i és nor­mal perquè l'empre­sari no es vol mullar. És cons­ci­ent que la soci­e­tat ha can­viat i molt pro­ba­ble­ment veu amb sim­pa­ties el procés sem­pre que les coses es facin bé, però no és fàcil dir-ho por­tes enfora. Aquests empre­sa­ris es deuen als seus acci­o­nis­tes, en molts casos són empre­ses que depe­nen de nego­cis regu­lats molt lli­gats al BOE... És nor­mal que hi hagi recels, però fins i tot per a ells pot ser un procés posi­tiu perquè als empre­sa­ris cata­lans se'ls con­si­dera uns pàries dins l'empre­sa­riat espa­nyol.

Però és que avui ha des­a­pa­re­gut el paral·lelisme entre mer­cat i estat, els empre­sa­ris que con­ti­nuen veient el mer­cat espa­nyol com el mer­cat natu­ral come­ten un error quan a la mateixa distància tenen França, Suïssa o Bèlgica, amb una renda per càpita molt supe­rior.

No és cert, i ho dic com a expert en dret inter­na­ci­o­nal i més con­cre­ta­ment en suc­cessió d'estats. Hi ha deter­mi­na­des qüesti­ons, com per exem­ple el règim de fron­tera, que no es podrien veure alte­ra­des en el cas d'una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència, i Schen­gen és un règim de fron­tera.
Evi­dent­ment que durant el període de tran­sició Cata­lu­nya no serà mem­bre de ple dret de deter­mi­na­des orga­nit­za­ci­ons, perquè s'haurà d'esce­ni­fi­car l'adhesió, però altres orga­nis­mes com l'FMI i el Banc Mun­dial ja pre­ve­uen que estats de nova cre­ació hi entrin direc­ta­ment.

És que és així. Molta gent pensa que encara ha de viure una rup­tura amb l'Estat espa­nyol, alguna cosa traumàtica, i en rea­li­tat les coses s'estan fent tan bé que per això no es per­cep. La rup­tura està feta i la van començar a fer aquells empre­sa­ris que, reu­nits amb Rajoy el 2007, van dema­nar que no ofegués Cata­lu­nya. És clar que el govern de Rajoy no els va escol­tar.

Perquè ja ens és igual, ja hem pas­sat de la pan­ta­lla en la qual depeníem de si Madrid inver­tia o no, ara el que hem de pro­cu­rar és poder fer-ho nosal­tres. A més l'Estat ha anat rebai­xant tant la quan­ti­tat pres­su­pos­tada per a Cata­lu­nya que una rebaixa del 25% en rea­li­tat equi­val només a uns 200 mili­ons d'euros.
El pro­blema és que Espa­nya està gover­nant Cata­lu­nya sabent que ja és de facto un ter­ri­tori seces­si­o­nat, i tot i que hi ha obli­ga­ci­ons que no pot desa­ten­dre perquè si ho fes seria com reconèixer la inde­pendència, com per exem­ple pagar les pen­si­ons, sí ha dei­xat de banda altres fun­ci­ons d'estat. Els 9.000 mili­ons que deu a la Gene­ra­li­tat no els veu­rem mai més, ani­ran a pagar el deute de l'Ajun­ta­ment de Madrid.

No, en abso­lut. Si la con­sulta no es pot fer pel motiu que sigui s'obri­ran altres vies, unes elec­ci­ons ple­bis­citàries o la pos­si­bi­li­tat de fer una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. L'impor­tant és que quan hagis deci­dit pro­cla­mar la inde­pendència amb la legi­ti­mi­tat que sigui, el dia abans el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat s'ha d'haver asse­gu­rat que entre 8 i 14 estats, pre­fe­ri­ble­ment de la UE, ens reco­nei­xen i que 8 o 12 més s'ho estan pen­sant.

Crec que en tenim bas­tants més, però s'ha de tre­ba­llar molt bé, i una altra cosa que s'ha de tre­ba­llar és la recerca de finançament o avals que ens per­me­tin garan­tir la via­bi­li­tat econòmica durant el període de tran­sició.

Foment és una ins­ti­tució amb con­tra­dic­ci­ons inter­nes, com totes. El que passa és que ha optat per donar més importància a aque­lles 8 o 10 empre­ses que per­ta­nyen a mer­cats regu­lats i que tenen posi­ci­ons contràries a la inde­pendència. Jo crec que qual­se­vol presa de posició és legítima, però el pro­blema és que estan uti­lit­zant una massa social i per això fem una crida als empre­sa­ris perquè es mobi­lit­zin.

No, perquè la gent real­ment ignora com fun­ci­o­nen aques­tes coses, passa el mateix a la Cam­bra de Comerç. Miquel Valls va ser pre­si­dent amb 4 vots de 300.000 pos­si­bles, i no passa res, aquí tenim la nos­tra pròpia oli­gar­quia. I això és impor­tant perquè nosal­tres no ens volem inde­pen­dit­zar dels espa­nyols, dels nos­tres cosins o avis, ens volem inde­pen­dit­zar del palco del Ber­nabéu, d'aquesta oli­gar­quia de l'Ibex 35 que són titu­lars del 95% del deute pri­vat espa­nyol.

Això ens és igual, aquí ja no es tracta d'una qüestió d'iden­ti­tats sinó social. Tenim una classe mit­jana i unes clas­ses popu­lars que estan total­ment apar­ta­des del poder polític.