D'un parell d'anys ençà, s'ha con­ver­tit en cos­tum de colum­nis­tes i afi­ci­o­nats a enviar car­tes al direc­tor dels dia­ris escriure ele­gies cada cop que tanca un esta­bli­ment de Bar­ce­lona. Que si elec­tro­domèstics Kyoto, que si el bar La Palma, que si la botiga de dis­cos Gong, que si les lli­bre­ries Canuda i Catalònia... Els nostàlgics -que molt pro­ba­ble­ment fa anys que no van a con­su­mir al bar que elo­gien, que la música se la bai­xen d'inter­net i que els lli­bres no els toquen perquè diuen que no tenen temps- ho pre­sen­ten com un drama, com si els con­su­mi­dors bar­ce­lo­nins que­des­sin -amb els cen­te­nars de comerços que con­ti­nuen oberts- desa­bas­tits. Si per això plo­ren tant, què farien si vis­ques­sin en un poble on lite­ral­ment s'han que­dat sense botiga?

És el cas de Maià de Mont­cal, un poble de la Gar­rotxa amb uns 350 habi­tants on l'estiu pas­sat va tan­car l'única botiga de que­viu­res, Cal Fle­quer, perquè el pro­pi­e­tari no vol tor­nar a llo­gar el local. Cal Fle­quer era un esta­bli­ment de tota la vida i era l'únic d'aquest tipus que que­dava al poble. Sense botiga, els veïns de Maià de Mont­cal s'han de des­plaçar a altres muni­ci­pis a com­prar men­jar (un autobús con­trac­tat per l'Ajun­ta­ment fa un viatge set­ma­nal a Besalú), men­tre que el pa el sub­mi­nis­tra cada matí una fur­go­neta que ve de fora.

Des de l'Ajun­ta­ment con­si­de­ren que tenir una botiga al poble és indis­pen­sa­ble, tant per sub­mi­nis­trar que­viu­res als habi­tants com perquè és un punt de tro­bada, i per això es con­vo­carà un con­curs per con­ce­dir una part del casal a qui esti­gui interes­sat a mun­tar-hi un comerç.

La des­a­pa­rició de les boti­gues de referència als pobles és un feno­men que no es pot atri­buir a la crisi. Va començar fa molts anys, amb la gene­ra­lit­zació de l'ús del vehi­cle par­ti­cu­lar, que per­me­tia anar a com­prar a muni­ci­pis més grans i amb més oferta. L'apa­rició dels super­mer­cats va aca­bar-ho de rema­tar. Aquest és el cas de Cal Pairó de Ribes de Fre­ser, una població del Ripollès amb menys de dos mil habi­tants. Fun­dada en la pri­mera dècada del segle XX, aquesta botiga de comes­ti­bles i dro­gue­ria que va aca­bar venent de tot va aguan­tar fins l'any pas­sat. La pro­pietària, néta del fun­da­dor, va deci­dir ple­gar per dues raons: l'enve­lli­ment de la població i l'arri­bada del pri­mer super­mer­cat a la vila.