La pregunta del títol és una de les principals preguntes que les persones es fan en el país arran de les múltiples notícies que apareixen sobre corrupció, les males dades econòmics, l'atur, etcètera. Des d'un punt de vista social, moral i polític, és evident que la situació clama al cel. No obstant això, el gruix de la societat, en lloc d'actuar reclamant millores socials, l'eliminació de la corrupció o que impedeixin situacions socials molt oneroses, es resignen, mostrant la seva indignació solament en cercles reduïts.

Aquesta situació es trasllada, exactament igual, a les empreses en les quals hi ha problemes que tots coneixen. Igual?... En alguns casos no exactament igual, en algunes empreses familiars s'actua, però sempre que no sigui contra la pròpia família.

Fa poc temps, després d'una de les xerrades que oferia per a una molt coneguda cadena comercial, un alt directiu d'aquesta em demanava ajuda per a un problema a la seva empresa. Volia aconseguir que el propietari de la cadena comercial s'adonés de com malament que ho estava fent un altre directiu (que, per cert, ho estava fent francament malament) i que, no obstant això, no es realitzava cap acció correctiva.

Aquesta situació d'inacció, davant una situació en la qual una organització requereix canviar immediatament de tendència, ha estat àmpliament analitzada. Una de les millors anàlisis prové d'un dels principals (potser el més gran) especialista del món en gestió del canvi: John Kotter. John Kotter va establir en un cèlebre article publicat a Harvard Business Review els seus famosos vuit passos que cal realitzar per aconseguir que s'apliqui una correcta gestió del canvi. El primer pas és fer notòria la necessitat del canvi mostrant en tota la seva cruesa l'inconvenient de la situació en què s'està sumit com a palanca per canviar (suggereixo la seva lectura ja que és molt estimulant i fàcil d'aplicar).

No obstant això, succeeix que, malgrat saber que l'empresa s'està enfonsant, o fins i tot malgrat que una persona sàpiga positivament que en poc temps es quedarà sense feina, segueix sense actuar. Arribats a aquest punt, què succeeix?

La resposta es pot trobar en un cèlebre experiment psicològic, que en 1964 van realitzar John Darley i Bibb Latané, dos professors de psicologia que van decidir realitzar un conjunt d'experiments per explicar el que havia succeït en un cas d'assassinat que va commocionar Nova York, l'assassinat de Kitty Genovese.

Atès que el cas i l'experiment es troben brillantment explicats en el llibre Cuerdos entre locos de la psicòloga Lauren Slater (editorial Alba), simplement avançaré que el cas va consistir en un assassinat que es va produir en un barri altament poblat. En ell, a causa de la calor, tots els veïns tenien les finestres obertes i molts van reconèixer haver escoltat com la víctima demanava auxili durant 35 minuts d'agonia en els quals l'estaven apunyalant, però cap no li va prestar auxili esperant que altres ho fessin.

L'experiment en qüestió va determinar que, enfront d'una situació crítica (fins i tot amb el risc de mort per a cada individu), la majoria de persones són capaces de no fer res amb la condició d'evitar sobresortir de l'actuació del grup. És el que Darle i Latane van anomenar fenomen de difusió de la responsabilitat.

Bé, totes les persones, no. El mateix experiment també va demostrar que un 31% de les persones tenen la capacitat innata de saber reaccionar més enllà del que faci el grup i malgrat que la seva pròpia imatge o seguretat es posi en risc, ja sigui enfront d'una agressió física o enfront d'una amenaça d'acomiadament.

I això és el que li falta a la nostra societat respecte als problemes que pateix i a les nostres empreses per guanyar en competitivitat. Fan falta aquestes persones que pertanyen al 31% amb el valor necessari per actuar per arreglar els problemes.

I com ho hem de solucionar? Hem de seleccionar els nostres gestors passant-los per un procés experimental?

Evidentment no, i la solució la va donar l'altre expert en sociologia Arthur Beaman, que en 1974 i després de veure els experiments de Darle i Latane, va crear un protocol per contrarestar l'efecte de la difusió de la responsabilitat i que es coneix com mètode de la gestió de la conseqüència. Aquest mètode consisteix en cinc passos davant d'una situació de crisi: 1.- Cal que qui pugui actuar sàpiga que està passant alguna cosa greu. 2.- Cal entendre que el que passa és realment greu. 3.- Cal assumir la responsabilitat personal. 4.- Cal decidir quina acció realitzar. 5.- Cal actuar en conseqüència. Per cert, a les empreses més competitives està demostrat que l'aplicació de la gestió de la conseqüència és l'únic mètode possible per ser reeixits i subsistir, sent aquesta un factor crític de lideratge. Pertany vostè a aquest 31%?