En aquests primers dies del 2014, el nombre d'abonats dels gimnasos pujarà gràcies als esperançats propòsits que molts ciutadans es fan per al nou any. És un fenomen conegut que també es repeteix al setembre. No obstant això, des del 2010, el nombre d'inscrits als gimnasos ha caigut gairebé un 20% a tot l'Estat, segons dades d'IHRSA, l'organització internacional del sector.

L'atur, la baixada de les rendes familiars i la necessitat de retallar despeses estan al darrere d'aquest descens. Però el sector assenyala especialment la pujada del tipus de l'IVA el 2012, que va passar del 8% al 21%, i que el sector, sense marge de maniobra, va haver de traslladar al client.

El resultat és que la situació per a moltes empreses, tant municipals com privades, és dramàtica. Per això es preveu que el 2014 algunes hauran de tancar: “Hi ha clubs en fallida tècnica i poden passar coses realment sonades”, pronostica Marcos Reinado, consultor i soci director de Sespac, empresa de disseny i gestió de centres esportius. IHRSA estima que des del 2010 un 22,4% dels centres de l'Estat espanyol han desaparegut.

Ara bé, Reinado pensa que per entendre les arrels del problema cal analitzar els quinze anys previs a la crisi, que van ser de creixement ininterromput, amb un model de grans instal·lacions sostenibles només amb una àmplia base d'usuaris, que abans feien cua per apuntar-se i ara ja no tant. Són complexos amb pavelló, piscina i àrea de wellness que comporten un elevat esforç d'inversió inicial, amb càrregues financeres importants durant anys i un manteniment costós. Una de les xifres que la gent del sector té al cap és que la piscina suposa el 80% dels costos, sobretot per l'energia que consumeix, però només dóna servei al 20% dels abonats. “La piscina és una ruïna”, reconeix Toni Brocal, president d'Adecaf, l'Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness. Aquest model entra en crisi quan l'usuari es planteja què rep pel que paga.

La pregunta sorgeix en un context de crisi, però el detonant està més aviat en la irrupció de noves propostes alternatives al gimnàs tradicional, entre les quals la més sorollosa han estat els gimnasos de baix cost. Els primers centres de fitness low cost van aterrar el 2009 de la mà, sobretot, de firmes alemanyes i holandeses, i han tingut a Barcelona el seu territori de major incidència, amb zones on s'estan produint veritables guerres de preus, que agreugen encara més els balanços d'algunes empreses.

Un exemple és a la dreta de l'Eixample barceloní, al voltant de la Gran Via, on donen el seu servei, entre altres centres, DiR Clarís i Holmes Place Urquinaona, i on al setembre es va instal·lar el primer centre low cost del grup català Duet Sports, amb una tarifa base de 19,90 euros al mes. Cal pensar que, segons Adecaf, la tarifa mitjana a Catalunya és d'uns 40 euros i la premium, al voltant dels 180 euros. DiR va calcular que aquesta proposta podria atreure entre el 15% i el 20% dels seus abonats pel preu i han reaccionat creant un producte molt bàsic i competitiu. “A Alemanya el low cost ha ensorrat els gimnasos mitjans i la lliçó és que per sobreviure cal reaccionar”, assegura Ramon Canela, fundador i director general del grup DiR. Canela vincula la proliferació d'aquests centres de tarifes molt baixes a la gravetat d'aquesta crisi econòmica i augura que molts acabaran tancant perquè ofereixen un producte més adequat per a la perifèria de Barcelona que no per a la gran ciutat. També perquè alguns tenen un model d'implantació ràpid i basat en franquícies, del qual Canela dubta.

Duet Fit, la insígnia low cost de Duet Sports, de moment no vol revelar els seus plans de creixement. Ara bé, Paco Segura, conseller delegat de Duet Fit, no té cap dubte que el baix cost “ha vingut per quedar-s'hi” i que no respon a un fenomen conjuntural sinó que és “una cultura que va més enllà de les classes socials i és intergeneracional”: “Hem escoltat el mercat”, conclou.

En aquest mateix sentit, Reinado pensa que el sector està immers en una “revolució” caracteritzada per un canvi d'hàbits dels usuaris i el sorgiment de moltes propostes per respondre a aquestes noves necessitats: “El low cost ha sabut donar resposta a una part d'aquesta demanda, i el repte que té el sector és saber entendre les tendències que vénen, però molts operadors només estan donant excuses”, es lamenta.

IHRSA, l'associació internacional, parla obertament de “nova era” en què alguns formats vells desapareixeran i en sorgiran de nous, com ara el microgimnàs –petits espais especialitzats en un tipus d'entrenament i atenció personalitzada- o el pop-up fitness -esdeveniments en grup que canvien d'escenari i de proposta física-. A casa nostra també hi ha iniciatives com Gonnafit, que organitza activitats a l'exterior amb professionals.

En molts casos, són propostes que diuen que no competeixen amb els gimnasos tradicionals. Per això sorprèn que mentre que els centres tradicionals parlen de sobreoferta, els nous asseguren que “hi ha negoci per a tothom”. Són paraules de Rod Hill, director general d'Anytime Fitness Iberia. Aquesta gran cadena dels EUA, una de les franquícies líders al món, ha aterrat a Catalunya amb centres de petit format, de proximitat i preus assequibles, amb la idea d'aconseguir clients entre les persones que no solen anar al gimnàs perquè els intimida o perquè no hi troben motivació.

Cal pensar que si bé el 73% de la població reconeix que l'activitat física és important per sentir-se bé (dades recollides per IHRSA), només una petita part (un 20% en el cas de Catalunya) fa alguna activitat de manera regular. “Hi ha prop d'un 60% de la població que està demanant alguna cosa més entenedora i que els motivi amb empatia”, conclou Hill.

Aleshores, és possible que el sector creixi a base d'incrementar el percentatge de població que s'hi apuntaria? Pere Solanellas, president de l'ACCE, l'Associació Catalana de Centres Esportius, que agrupa els centres privats, ho dubta: “Guanyar només un punt percentual ja em sembla complicadíssim; pot haver-hi més gent que faci esport, però això no vol dir que vagin al gimnàs.”

Ara bé, la dada que tan sols el 25% dels usuaris de gimnasos reconeixen que la seva experiència és bona o excel·lent (també segons IHRSA) convida a la reflexió. De fet, només cal observar els alts nivells de rotació dels abonats (la meitat dels usuaris d'un centre poden arribar a canviar en només un any) per entendre que alguna cosa no funciona. Molts gimnasos han viscut durant anys gràcies als ingressos addicionals que suposen les altes i baixes i també als que proporcionen els usuaris que paguen les quotes però no hi van. La conclusió és que, més enllà de la crisi econòmica i de consum, l'oferta reclama un nou focus.

Solanellas reconeix que el sector “s'ha adormit”: “No hem apostat per la innovació, la diferenciació ni la interacció amb el client per fer del gimnàs un veritable centre de serveis orientat a l'usuari.” Toni Brocal, d'Adecaf, ho il·lustra amb una dada: “Els centres que han tingut clar que s'havien de distingir per valor, fins i tot han tingut uns últims mesos del 2013 molt bons.” La principal recepta de Brocal és la formació del personal, i per això l'Adecaf acaba de signar un acord amb la Universitat Blanquerna per impartir el primer títol de gestió d'instal·lacions de fitness; també ha sol·licitat ajudes de la Unió Europea per millorar la formació de tècnics. Són iniciatives que arriben tard? Marcos Reinado pensa que sí, i que hi ha una part de l'oferta que simplement està obsoleta.

El més colpidor de la situació és que succeeix en un país amb un teixit sectorial extraordinàriament ric sense parió en altres territoris i que té una capital, Barcelona, que és generadora mundial de tendències. Tanmateix, en comptes de crear i exportar producte, Barcelona s'ha convertit en terreny adobat per a propostes d'altres països.

Pere Solanellas pensa que la decisió de molts ajuntaments de crear una oferta concessional paral·lela a la privada ha generat situacions de greuge comparatiu que pot haver concentrat el sector més en les batalles internes que no en la innovació i la internacionalització. En concret, Ramon Canela critica que, en l'actual context de descens d'abonats, ajuntaments com el de Barcelona estiguin afavorint els centres municipals amb rebaixes als aturats o reduccions de l'IBI.

El fet és que a més de l'associació reconeguda per la federació espanyola, Adecaf, n'han sorgit dues més: una que reuneix les empreses privades i no concessionàries, ACCE, i l'altra, amb les públiques i concessionàries. Rod Hill lamenta aquesta divisió quan entén que el que cal és unir esforços davant les administracions per sensibilitzar la població: “El sedentarisme és la primera causa de malalties adquirides per mals hàbits”, recorda.