El benefici fonamental d'una unió econòmica és la creació d'un ampli mercat intern que pugui amortir els xocs externs de disminució de la demanda. Ara bé, també hi ha desavantatges, com ara les majors dificultats per prendre decisions, per ser flexible, etcètera. La teoria que com que els competidors són grans nosaltres també hem de ser-ho no és necessàriament racional. Per exemple, hi ha el cas de Corea del Sud, un país relativament petit que està previst que cap al 2050 sigui un dels països més rics del món. Per què no ha fet una unió monetària amb el Japó o la Xina?

La qüestió bàsica és, però, que la devaluació interna és incompatible amb la lògica d'una unió econòmica. Es fa una unió econòmica per tenir un mercat intern ampli, que ens pugui defensar dels xocs externs; però ens trobem que quan hi ha un tipus de canvi fix (com passa a la zona euro) per poder defensar-nos dels xocs externs s'ha de disminuir dràsticament la demanda interna amb les polítiques d'austeritat, és a dir, s'ha de fer la devaluació interna. L'euro ens fa renunciar, doncs, a l'únic benefici realment efectiu d'una unió econòmica: disposar d'un mercat ampli que ens aïlli dels xocs externs.

L'euro ens impedeix avançar en una unió econòmica, perquè la seva existència ens obliga a fer polítiques que, en cas de haver-hi problemes, destrueixen el mercat intern. Els països europeus perifèrics estan obligats a una política de devaluació interna competitiva, que és una resposta a una agressió provinent dels països forts. Aquesta devaluació interna (austeritat) destrueix el mercat intern i és suïcida, ja que anul·la els beneficis d'unir-se a altres països per crear un mercat gran, únic o comú.

En una situació de tipus de canvi rígids (com a la zona euro) no és possible fer polítiques expansives de cap tipus (fiscal o monetària) ni a cap àmbit (nacional o supranacional) sense empitjorar els dèficits exteriors dels països més febles. A no ser que, precisament, aquestes polítiques expansives les fessin els països més forts de la zona.

L'euro es va fer perquè els que intentaven prestar massivament i inconscientment no haguessin de córrer cap risc o, en tot cas, que el poguessin transferir als contribuents dels països més febles. S'ha fet, en definitiva, per donar al capitalisme més salvatge un altre avantatge en la seva lluita contra el treball. L'euro és la integració financera (que acompanya la desregulació financera) i aquesta va acompanyada de la desintegració del treball.

Tant Catalunya com Espanya han de millorar, necessiten fer reformes importants. Ara bé, la qüestió és quina és la millor manera de fer aquestes reformes. No està escrit enlloc que hagi de ser necessàriament lligant-nos a països més potents que nosaltres (Alemanya) mitjançant un instrument monetari –l'euro- i unes determinades regles fiscals que ens imposen. Al contrari, crec que aquesta no és una bona solució.

Els responsables polítics de l'entrada a l'euro han confessat que el seu objectiu era polític i no econòmic. Es creia que lligant-se a un país més fort i més virtuós que nosaltres, no ens quedaria més remei que fer les reformes que necessitàvem. Però, des d'un punt de vista democràtic, un país on la sobirania la té el poble hauria de poder decidir democràticament com li sembla millor comportar-se.

En general les relacions entre l'euro i els incentius a les reformes són més aviat les contràries a les que es diuen. En realitat, les restriccions externes, els canvis fixos (l'euro) no són un estímul per fer les reformes sinó per deixar-les per més endavant. De fet, els canvis flexibles són un instrument per disciplinar els governs perquè si es pren alguna decisió errònia, endeutar-se massa amb la resta del món per exemple, la moneda es depreciarà mentre que les que es demanin s'apreciaran, i això portarà a corregir l'endeutament excessiu (crèdit per part de la resta del món).

Què ha passat als països perifèrics de la UE? Doncs que s'anaven endeutant i com que hi havia tipus de canvi fix (l'euro) no hi havia depreciació de la moneda que pogués avisar que alguna cosa no s'estava fent bé. Al mateix temps, la integració monetària europea va facilitar la possibilitat d'accedir a crèdits a bon preu (interès) i no va fer necessari (va evitar) que aquests països fessin les reformes que calien. No s'haurien pogut endeutar tant sense l'euro perquè la seva moneda s'hauria depreciat i els tipus d'interès haurien pujat. I aquesta situació té també efectes perversos per a les economies fortes que acaben prestant massa als països febles perquè, en haver-hi tipus de canvi fixos (euro), les monedes d'aquests darrers països no es deprecien. A més, l'euro, que és una moneda forta per als països perifèrics, en canvi és feble per als països forts (Alemanya) que com que fan beneficis prestant als països dèbils no tenen gaire interès a invertir en el seu propi país.

Finalment, on s'han fet reformes del mercat de treball, normalment han tingut efectes contraproduents sobre la productivitat del treball. Si aquestes reformes van en la línia de més precarietat (contractació temporal), el treballador no té la possibilitat de créixer amb l'empresa, aleshores fatalment la productivitat disminueix, especialment en un sistema productiu en què predominen les pimes.