Dos anys després s'ha confirmat el caràcter inútil i injust de la reforma laboral. Inútil, perquè no ha solucionat la situació de crisi econòmica i social, l'ha agreujada, en facilitar la destrucció d'ocupació i apostar per un model productiu basat en la precarietat i els baixos costos laborals. Injusta, perquè ha afeblit els drets i les tuteles dels més febles, ha empitjorat les condicions de treball i salarials, i ha generat més pobresa i desigualtat.

Els poders econòmics i el govern justifiquen la reforma laboral com l'únic camí per assolir una major competitivitat de l'economia en un mercat global. Reclamen els sacrificis laborals d'avui perquè així les empreses seran més competitives en una economia globalitzada i conseqüentment augmentaran l'activitat i l'ocupació i, per tant, la creació de riquesa que beneficiarà tothom. Un discurs que no té res a veure amb la realitat. La reforma abarateix els costos laborals, via acomiadament i rebaixa salarial, el resultat és un major marge de beneficis empresarials, però no un increment de l'activitat econòmica general. Així ho constata la comptabilitat nacional, que mostra el creixement de la desigualtat i dels desequilibris en el repartiment de la Renda Nacional, en què les rendes del treball perden pes i les rendes del capital en guanyen sense que el PIB creixi suficientment. Sortim de la recessió però no de la crisi. És cert que el sector exportador es beneficia de la baixada dels costos laborals, però aquest no té la fortalesa suficient per estirar del conjunt de l'economia, quan la demanda interna (que representa quasi un 75% del PIB) està sota mínims pels efectes negatius de la devaluació salarial i les polítiques d'austeritat. El resultat de tot és negatiu: tenim més atur i més pobresa, la situació econòmica està estancada i supeditada a les incerteses dels països emergents.

El model de competitivitat basat en baixos costos laborals i precarietat agreuja l'horitzó econòmic i social del país. Canviar el model productiu requereix un model de relacions laborals que afavoreixi la capacitat d'innovació per impulsar una producció de major valor afegit i una major diversificació de l'estructura productiva. Per això necessitem estabilitat laboral i el reconeixement, en termes de condicions laborals i drets de participació, del valor afegit que aporta el treball qualificat. Cal, també, reforçar la negociació col·lectiva, mecanisme imprescindible per dotar de major flexibilitat interna per adequar les condicions laborals garantint les seguretats quan l'entorn canvia. Malauradament, la reforma laboral va en sentit contrari, l'aposta per la precarietat i els baixos costos consolida una estructura econòmica desequilibrada, basada en empreses i sectors de baix valor afegit.

La reforma laboral ha estat la major regressió de drets individuals i col·lectius tant pel que fa a l'accés a l'ocupació, la contractació i la flexibilitat com a la modificació de condicions laborals i del sistema de negociació col·lectiva. El balanç és decebedor: menys persones ocupades, treball més precari i treballadors i treballadores empobrint-se. Les dades són contundents: es redueix l'ocupació estable; creixen els contractes temporals (especialment els de menys de tres mesos de durada); augmenta la contractació a temps parcial no voluntària (a vegades amb jornades de treball completes però salaris vinculats al temps parcial); hi ha més subocupació (persones amb treball però amb salari que no t'arriba a fi de mes). Mentrestant l'atur de llarga durada creix: un 50% de persones que fa més d'un any que estan a l'atur; un 33%, més de dos, i un 22%, més de tres anys. I la població activa disminueix, perquè augmenta el desànim per buscar feina o perquè marxen fora a buscar-la.

En definitiva, una reforma que destrueix ocupació, empobreix el treball i el fa més precari. Una reforma que és font de major conflictivitat laboral, ja que, davant l'afebliment de la negociació col·lectiva i la unilateralitat empresarial, esdevé l'única resposta. Per tot això cal revertir aquesta reforma. Però també cal reforçar i fer més útil l'organització dels treballadors i treballadores, els sindicats. Avui es constata que amb organització i força, amb propostes i capacitat de negociació, s'estableixen els nous equilibris en les relacions laborals.