Sortida en fals de la recessió? La crisi de les institucions
Alguns polítics cínics no tenen inconvenient de fer esment de l'“exemplar” comportament de la població que aguanta com pot les conseqüències d'una desigualtat creixent
La crisi, diuen, ja és història. Ara els optimistes habituals especulen sobre la sortida de la recessió i quines perspectives tenim. Com si es pogués posar data a la “sortida”! Probablement és el desig que el creixement “torni”.
Persones i institucions han dit que “res serà com abans”, que el totxo -a diferència del turisme- no pot ser el fonament del nou creixement, etc.
Tanmateix, a l'hora de la veritat, els responsables de les institucions de la península Ibèrica semblen oblidar absolutament aquell pensament tan intel·ligent i comencen a filosofar sobre la velocitat d'apropament al tan desitjat enlairament de l'economia, somiant un cop més, en contra del que manifesten, que tornaran els vells temps.
A ambdues ribes del riu Ebre sospito que el principal obstacle perquè la majoria de la població tingui uns nivells de vida i d'esperança adequats és el fracàs evident de les institucions, incapaces de parar els peus als majors responsables d'aquest 25% o 26% persistent d'atur i de les retallades, sempre verbalment amorosides, dels serveis públics essencials. La corrupció i la desigualtat creixen en aquelles institucions que haurien precisament de vetllar i servir els ciutadans.
Amb la joventut (tècnicament els menors de 25 anys) amb una taxa d'atur del 54%, la més alta d'Europa, no s'entén que aquestes institucions –partits, patronals, sindicats, administració, etc.– deixin passar els mesos sense sacsejar unes estructures obsoletes i de vegades encara sorpreses per les encara lentes, insuficients i malvistes intervencions del poder judicial, que intenta aturar una mica aquest panorama tan decebedor.
És per això que de vegades alguns polítics cínics no tenen inconvenient de fer esment de l'“exemplar” comportament de la població que, sempre a ambdues ribes de l'Ebre, aguanta com pot les conseqüències d'una creixent desigualtat entre ciutadans i un desmantellament significatiu de l'estat del benestar.
Comportament poc exemplar.
Un atur com el que tenim només trigaria més de 50 anys a desaparèixer si continuéssim creixent al ritme que ho fem ara. Tenint en compte que només les petites i mitjanes empreses poden contribuir de forma significativa a eixugar l'atur, la gran pregunta és on, i sobretot com, cal invertir.
Una mà d'obra qualificada –amb un finançament suficient– sembla un requisit imprescindible. Les ocupacions menys complexes seran substituïdes per processos automatitzats o per una ocupació molt poc estable.
És precisament la formació professional una de les eines clau. I ja hem vist de quina manera l'acció de la justícia ha començat a actuar contra un més que preocupant desviament de fons protagonitzat per determinades institucions que els havien rebut per finançar aquesta formació. Aquest és un fenomen d'una gravetat extrema i que les institucions responsables es miren, lamentablement, de molt lluny, perquè ha estat la manca de reforma d'aquestes institucions la que ha propiciat aquest fenomen tan destructiu del nostre futur a mitjà i llarg termini.
Tenim un atur que és més del doble de la mitjana europea, per tant no cal pensar en solucions miraculoses perquè els ciutadans de les nostres terres puguin viure millor. I una de les diferències fonamentals amb els països de més enllà dels Pirineus consisteix precisament en el clientelisme cada cop més gran que afecta les institucions que ens envolten. Per això molts joves estan convençuts que no és el mèrit, sinó les relacions, allò que marcarà el seu futur. Si això continua, la sortida de la recessió es farà –s'està fent– en fals i les conseqüències ja les estem veient.