Al marge de les conviccions polítiques, la idea d'un estat nou és atractiva per si mateixa, sobretot si parlem d'impostos, perquè reformar un sistema que ja existeix de fa molts anys topa amb multitud d'interessos creats, i imaginar-ne un de nou, sense restriccions de sortida, és molt més estimulant.

Diuen que si a Espanya tothom pagués el que toca no hi hauria ni dèficit ni retallades i, fins i tot, es podrien abaixar els tipus, i que, per tant, el que s'ha de fer és perseguir el frau. Aquesta afirmació, si no va acompanyada d'alguna idea original sobre com s'ha d'atacar l'economia submergida, és pura demagògia. En un any normal, el que l'Agència Tributària obté a través d'inspeccions i actuacions similars representa el 0,7% del PIB. Tenint en compte que l'economia submergida estaria al voltant del 25%, el sistema de persecució del frau no pot ser, tal com està configurat, l'eina bàsica de solució dels problemes recaptatoris.

Per què paguem impostos, la gent? Els estudis acadèmics indiquen clarament que la variable que més influeix en el pagament voluntari és el temor a ser sancionat. És a dir, no els paguem ni per solidaritat, ni per sentit de la justícia, ni perquè sigui pecat no fer-ho. Que els europeus del sud defraudem més que els del nord, no té a veure amb una menor autoexigència ètica, sinó amb el fet que els sistemes fiscals del nord causen més temor.

El sistema fiscal d'un nou estat hauria de transmetre als contribuents la idea que si no es compleixen les normes tributàries és altament probable que l'administració ho esbrini més d'hora que tard. Per aconseguir que aquesta idea s'escampi, és imprescindible simplificar-ne el sistema.

La simplificació del sistema tributari competeix amb el principi de justícia. Posaré un exemple fàcil de comprendre. Seria lògic que per a la determinació de la renda gravable, a efectes de l'impost sobre la renda, es poguessin descomptar les despeses necessàries per a l'obtenció d'ingressos: roba de feina o despeses de desplaçament. Això seria el més just. Però si s'estableix una norma d'aquest tipus, l'administració tributària haurà d'esmerçar una gran quantitat de temps i d'energies a comprovar que allò que es descompta tingui a veure efectivament amb el lloc de treball i, a més, entrarà en un debat amb el contribuent difícil de jutjar, en cas de recurs. Això comportarà que sigui molt més difícil de preveure el desenllaç, i induirà el contribuent a un major grau d'incompliment. És millor que no es permeti la reducció de les despeses, i que s'emprin les energies a comprovar exhaustivament que cap renda no quedi oculta a la Hisenda pública.

Una altra idea útil és donar flexibilitat als encarregats de la persecució del frau per a la fixació dels seus objectius recaptatoris. El sistema espanyol està impregnat d'una profunda desconfiança en l'honradesa dels inspectors, de forma que la presa de les decisions d'inspecció està fortament descentralitzada. Això probablement permet un menor grau de corrupció, però afebleix brutalment la seva eficàcia. Posaré l'exemple d'un cas real que he tingut ocasió de defensar recentment. Es tracta d'una inspecció a una persona física que va tenir uns beneficis que no van tributar. La inspecció va esmerçar infinitat d'hores i de recursos per acreditar l'existència del deute tributari, però quan va acabar la seva feina es va adonar que aquesta persona no tenia gairebé res als comptes bancaris, ni immobles, ni res de res. Aquesta persona es convertirà en un insolvent durant la resta de la seva vida, i probablement s'ho mereix, però la Hisenda pública no cobrarà.

Per què les actuacions han seguit aquest curs tan il·lògic? Perquè els inspectors no tenen llibertat per determinar les persones a qui han d'inspeccionar, tot i que la seva funció és, exclusivament, descobrir deutes. Després, els òrgans de recaptació s'han d'encarregar d'intentar cobrar-los, cosa que en aquest cas no faran.

Probablement aquestes idees semblin insòlites. Els catalans benpensants dirien que el sistema tributari català ha d'imposar-se fent pedagogia i amb un somriure a la boca. Això és perquè, com que fa tres-cents anys que Madrid recapta els impostos dels catalans i els malbarata sense control, ha acabat imposant-se la idea que el frau és una reacció a la injustícia dels poders públics. I, segons diuen els experts, no és ben bé això.