L'experiència, o fins i tot la veterania, en qualsevol professió no es mesura en anys, sinó pel nombre de situacions diferents viscudes. Els futbolistes acostumem a ser vius, optimistes i llestos perquè el futbol ens ha donat moltes situacions diferents. Moltes derrotes, moltes victòries, molt sacrifici, molta traïció, molta falsedat, molts diners, molta despesa, molta incertesa... En definitiva, el futbol ens ha donat una vida d'avantatge, ja que s'ha accelerat moltíssim el nombre d'experiències viscudes. Als 30 anys has viscut experiències que molta gent no ha viscut als 50.

Lamentablement molts futbolistes no saben aprofitar les oportunitats que els brinda el futbol, igual que passava a Aníbal, a qui el seu lloctinent Maharbal va dir: “Saps vèncer, però no saps aprofitar la victòria.” La gran realitat és que la major part dels futbolistes llancen a les escombraries la seva vida d'avantatge perquè pretenen ser futbolistes tota la vida. I això és impossible. Per això molts fracassen professionalment i, fins i tot, en les seves vides personals.

Sí, el millor moment per créixer és quan ens sentim més còmodes en el nostre estat actual, quan tenim més controlada la situació. I això és el que no fan els futbolistes.

Dels 22 jugadors que jugàvem en el segon equip del Barça el 2001 i el 2002, només tres estudiàvem alguna cosa seriosa. En general, centren el seu esforç en només dues o tres hores diàries, que és el que dura l'entrament més llarg que fan. La campiona olímpica Mireia Belmonte s'entrena sis hores cada dia i té temps per anar a la universitat.

És un tema molt complex. Particularment, penso que és una mesura complicada d'implementar. El que és una realitat és que el salari dels millors jugadors dels clubs més top seguirà incrementant, mentre que en altres clubs més modestos els jugadors de ‘classe mitjana' cada vegada veuran una reducció de salaris més important. Messi genera segurament molt més del que cobra. És dubtós que avui dia un jugador mitjà de segona divisió generi el que cobra. Hi haurà una dualitat més gran encara de la que hi ha actualment.

Tots els que aconsegueixen tenir una feina que els agrada i una estabilitat familiar em semblen admirables perquè són l'excepció. Malauradament, la majoria de postfutbolistes tenen problemes econòmics i/o familiars. El pitjor és que la majoria saben o intueixen que els passarà i no actuen.