Gran angular

DE MEMÒRIA

El mapa de la pobresa

Un estudi del Laboratori d'Anàlisi Econòmica Regional de la Universitat d'Oviedo sobre la pobresa a l'Estat espanyol el 2011 inclou els diferents índexs “regionals” de preus de consum. El mapa de la pobresa que dibuixa és sorprenent. Segons aquest estudi, les “regions” amb un percentatge més alt de pobresa són, en primer lloc, Catalunya, amb un 33,03 % de pobresa; després, les Balears, amb 29, 49%, i el País Valencià, amb un 27,63%

La defi­nició de pobresa és una defi­nició rela­tiva: en un moment donat i en un deter­mi­nat espai polític són pobres els que estan per sota d'un cert nivell d'ingres­sos per habi­tant. Els ingres­sos mone­ta­ris, però, no ho són tot car els preus poden variar molt d'uns temps a uns altres. I, d'altra banda, hi ha ren­des no monetàries que poden ésser, en certs con­tex­tos, prou impor­tants.

Un estudi del Labo­ra­tori d'Anàlisi Econòmica Regi­o­nal de la Uni­ver­si­tat d'Ovi­edo sobre la pobresa a l'Estat espa­nyol el 2011 inclou els dife­rents índexs “regi­o­nals” de preus de con­sum. El mapa de la pobresa que dibuixa és sor­pre­nent. Segons aquest estudi, les “regi­ons” amb un per­cen­tatge més alt de pobresa són, en pri­mer lloc, Cata­lu­nya, amb un 33,03% de pobresa; després, les Bale­ars, amb un 29,49%, i el País Valencià, amb un 27,63%.

És a dir, el per­cen­tatge de pobres més ele­vat de tot l'Estat espa­nyol és a l'àrea que Ben­vin­gut Oli­ver i Este­ller, el 1876, va bate­jar com a “pai­ses cata­la­nes”. Els Països Cata­lans, cata­lans, mallor­quins-menor­quins-eivis­sencs i valen­ci­ans, a més de la història, la cul­tura, la llen­gua, les peti­tes indústries, la cuina, i, segons Jau­bert de Paçà (vg. L'Econòmic, 17-5-14), els rega­dius, tin­drien en comú uns alts per­cen­tat­ges de sec­tors soci­als situ­ats per sota de la línia ver­me­lla de la pobresa.

Després, vénen Múrcia (amb un 27,6%) i Anda­lu­sia (amb un 27,51%). En canvi, el per­cen­tatge de pobres és molt més baix a Astúries (20,25%), a Cas­te­lla (Cantàbria: 20,79%, Cas­te­lla i Lleó, 22,25%, la Rioja: 14,86%, Madrid: 25,65%, Cas­te­lla-la Manxa: 18,88%), a Extre­ma­dura (17,67%), i a Euskadi (País Basc: 20,37%, Navarra, 25,77%). Entre el màxim de l'arc medi­ter­rani i el mínim d'Astúries-Cas­te­lla-Euskadi, cal situar Galícia (amb un 25,16% de pobresa) i Aragó (amb un 24,36%). I, a part, Canàries, amb un ele­vadíssim 39,32%.

Curi­o­sa­ment, aquest mapa s'assem­bla molt a un que, el 2008, va con­fe­gir el ser­vei d'estu­dis del BBVA: és el mapa dels sal­dos fis­cals regi­o­nals per habi­tant als anys 2001-05. Aquí, també es dibuixa una àrea on hi ha dèficits fis­cals: és l'àrea amb con­tinuïtat ter­ri­to­rial que inclou Cata­lu­nya (amb 1.094 euros per habi­tant de saldo fis­cal nega­tiu), les Illes Bale­ars (915) i el País Valencià (37). De nou, el mapa dels Països cata­lans (que, para­do­xal­ment, sem­bla que no agrada gaire als seus pro­pis con­ser­va­dors-popu­lis­tes). De nou, el mapa dels resul­tats nega­tius per a uns ter­ri­to­ris (els de la Corona de Cata­lu­nya-Aragó) i posi­tius per a uns altres ter­ri­to­ris (els de la Corona de Cas­te­lla-Lleó) de la Guerra de 1704-1715, cone­guda com a Guerra de Suc­cessió a la Corona de les Espa­nyes.

La resta de regi­ons, excepte Madrid, tenen superàvit fis­cal. Els màxims superàvits són a Extre­ma­dura (2.575), Astúries (2.148), Cas­te­lla-la Manxa (1.528), que són regi­ons amb rela­ti­va­ment poca pobresa. Ara: Anda­lu­sia (amb 1.421) i Múrcia (amb 960), amb superàvits impor­tants, són, en canvi, les regi­ons amb més pobres (després dels Països Cata­lans).

La intro­ducció de l'índex de preus, però, dis­tor­si­ona un xic l'anàlisi, car, a les àrees amb molt turisme, les ten­si­ons infla­ci­o­nis­tes són quasi ine­vi­ta­bles, i hi ha rela­ti­va­ment més pobres. Així i tot, algu­nes d'aques­tes àrees turísti­ques (els Països Cata­lans, però no Anda­lu­sia, per exem­ple) són uns impor­tants focus d'atracció per a gent (i capi­tals) que vénen cada cop de més lluny: immi­grants/tre­ba­lla­dors, estu­di­ants/tècnics, capi­ta­lis­tes/empre­sa­ris. Euro­peus, però també ame­ri­cans, asiàtics, afri­cans. Jus­ta­ment, l'atracció de l'eco­no­mia -i la soci­e­tat- de Cata­lu­nya-Mallorca-València fa més visi­ble (i més escan­dalós) el mapa de la pobresa. I, el que és nou, a la Cata­lu­nya (i a la Mallorca i a la València) de la segona dècada del segle XXI, és l'extrema difi­cul­tat de llui­tar con­tra la pobresa, sense dis­po­sar dels ins­tru­ments i de les inver­si­ons d'un estat pro­per. O propi.

Rendes per càpita

Un grup d'analistes quantitativistes de la realitat catalana i mundial radicat als anys 1940 a la ciutat de Nova York (amb J. Carner-Ribalta, J.M. Fontanals i J. Ventura Sureda, al davant) va elaborar un document titulat Facts about Catalonia. Les dades que presentà es referien al 1936. En aquell moment, la renda per càpita catalana era prou important: 2.211 $. Només superada, a Europa, per Suïssa (2.730 $) i Anglaterra (2.392 $). I, a Amèrica, pels Estats Units (3.338 $) i el Canadà (2.962 $). La renda per càpita de l'Estat espanyol era prou més baixa (1.289 $), i la d'Espanya sense Catalunya, encara més baixa (1.141 $).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.