Si hi ha una paraula que ha dominat l'acció de la UE en aquests darrers anys ha estat austeritat, i de retruc la contenció del dèficit públic. Aquesta prioritat marcada des de la cancelleria d'Angela Merkel ha generat importants sacrificis als estats més afectats per l'esclat de la bombolla financera i immobiliària, com és el cas de l'Estat espanyol, on fins i tot es va arribar a modificar la Constitució per incorporar-hi els objectius de dèficit marcats per Brussel·les.

Ara la gran incògnita davant aquesta nova legislatura és si aquesta austeritat i control del dèficit seguiran sent els principals protagonistes a l'agenda econòmica. “És cert que alguns signes comencen a millorar, també en el cas d'Espanya, però si ens fixem en les dades de dèficit públic aquestes encara mostren una situació insostenible”, opina el professor d'economia d'EADA Joan Ribas.La recuperació econòmica encara s'ha de demostrar i mentre el volum d'ingressos no augmenti Europa difícilment deixarà el control del dèficit en un segon terme si bé, com apunta el professor d'Esade Pedro Aznar, “aquesta certa millora econòmica pot donar un major marge, possiblement Europa es conformarà amb el fet que cap estat no es desviï del camí de la contenció”.

En tot cas els experts preveuen que ara més que mai es pot donar peu a una Europa a dues velocitats. Una més centrada en les polítiques expansives que ajudin a generar recuperació de l'activitat econòmica, i una altra encara més centrada en la contenció de la despesa pública.

Aquest és sens dubte un dels indicadors que més bé mostren l'anomenada Europa a dues velocitats i la difícil situació d'algunes economies de la perifèria, especialment de l'Estat espanyol, líder indiscutible en atur amb una taxa que més que duplica la de la UE. En tot cas a Europa hi ha 26 milions d'aturats que hauran de marcar una de les prioritats econòmiques en aquesta pròxima legislatura.

Europa preveu destinar fins a 80.000 milions d'euros al Fons Social Europeu entre 2014 i 2020, i un dels objectius clars serà impulsar la mobilitat laboral dels treballadors dins la Unió. A més Brussel·les vol posar l'accent en la lluita contra l'atur juvenil. “Europa destina ja importants quantitats a polítiques actives, però més enllà dels darrers casos de corrupció el cert és que encara hi ha molt de marge per a guanyar eficiència en aquest apartat”, destaca el professor Aznar.

Potser no és el punt central en l'agenda però la consulta catalana del pròxim novembre, així com l'escocesa de setembre, podrien crear un important precedent en el si de la Unió Europea. I és que més enllà de les declaracions més o menys intencionades d'algun representant de les institucions europees, el cert és que en el Tractat de Lisboa no es recull ni un sol punt sobre què cal fer en cas que un territori voti per la independència respecte d'un estat membre. És la política dels fets consumats. Europa haurà de decidir què fa un cop aquesta opció sigui una realitat i tot i que els escenaris possibles són diversos sembla difícil que la UE renunciï a un territori on viuen ciutadans europeus, on s'aplica la legislació comunitària i amb un pes tan determinant per a l'economia. I en qualsevol cas, passi el que passi, assentarà precedent segur.

Una de les principals novetats d'aquestes eleccions és que per primer cop els 28 estats membres hauran de tenir en compte els resultats electorals quan, la pròxima tardor, escullin el successor de José Manuel Durão Barroso al capdavant de la Comissió Europea. Això serà així perquè la candidatura presentada pels estats haurà de tenir el suport de la majoria absoluta del Parlament Europeu. No es tracta doncs d'una elecció directa, però el Tractat de Lisboa va introduir aquesta modificació per tal de donar un major pes al Parlament, i per tant als votants, en el procés d'elecció del president de la Comissió Europea. Per això aquests dies els candidats a presidir la CE han participat en debats electorals i han demanat el vot als europeus.

Els sis candidats a la presidència són el luxemburguès Jean-Claude Juncker (Grup del Partit Popular Europeu), l'alemany Martin Schulz (Grup de l'Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates), el belga Guy Verhofstad (Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa), l'alemanya Ska Keller (grup dels Verds/Aliança Lliure Europea), el francès José Bové (Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea) i el grec Alexis Tsipras (grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea/ Esquerra Verda Nòrdica).

Més enllà del marge que tingui la UE i cada un dels estats membres per posar en marxa polítiques de reactivació econòmica, si hi ha un capítol on Brussel·les sembla voler apostar en el curt termini és en la reindustrialització del continent. Aquest sector representa el 80% de les exportacions europees i el 80% de les inversions privades i per això la CE el considera clau per a la recuperació econòmica.

El pla presentat per Brussel·les contempla augmentar el pes de la indústria al PIB fins al 20% el 2020 davant el 15,1% actual. “Així com en d'altres punts pot haver-hi més divergències entre els estats i opcions polítiques, en aquest sembla que hi ha el consens necessari per accelerar-lo”, destaca el professor Pedro Aznar.

L'augment dels costos logístics ajuda a recuperar producció que fa uns anys es va traslladar cap als països asiàtics buscant majors rendibilitats, i Europa necessita aquesta reactivació industrial com una eina clau en la generació d'ocupació a curt termini.

La recuperació de la indústria com a motor anirà, però, paral·lela a la recuperació econòmica i el repunt de la demanda interna, ja que encara avui la major part de les exportacions del sector es concentren en països de la Unió. Per això paral·lelament la UE vol impulsar la internacionalització de les pimes cap a mercats emergents en creixement.

I si en aquests darrers anys hi ha hagut un sector on la Unió Europea no ha fet prevaldre la màxima d'austeritat aquest ha estat sens dubte el financer. L'esclat de la bombolla financera i la fallida de més d'un sistema va abocar a destinar-hi fins a 5,1 bilions d'euros en ajudes públiques entre el 2008 i el 2012.

Brussel·les ha avançat en una major regulació sobre l'activitat del sector i especialment sobre determinats productes d'inversió d'alt risc i ha impulsat l'anomenada unió bancària, amb un òrgan únic de supervisió i un sistema únic d'actuació davant futures reestructuracions o liquidacions bancàries, i que té com a objectiu bàsic evitar una altra sagnia a la cartera del contribuent. “Això ens ajudarà a millorar la imatge de la UE cap a fora i alhora estableix noves garanties de portes endins”, destaca Ribas. El nou PE haurà de debatre a més la proposta de la Comissió Europea (CE) que podria obligar els bancs a separar les seves activitats d'alt risc de la gestió dels seus dipòsits bancaris.