Segons les darreres declaracions del ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, “els senyals sobre el futur pròxim permeten ser optimistes, encara que amb cautela i prudència”. Paraules maques que tenen més a veure amb el políticament correcte en un clima electoral que amb una anàlisi ben fonamentada de la realitat que vivim. En principi l'economia espanyola està creixent amb la tassa més rapida des del començament de la crisi. Però les conseqüències d'aquest miracle econòmic modern amb prou feines es noten ni en el calaix dels botiguers ni en la butxaca dels treballadors.

Una part del problema és que estem passant per una època de baixa inflació o fins i tot de deflació. Els preus de molts productes estan baixant (els salaris també), en el conjunt de l'economia es produeix més amb menys, donant l'estrany resultat que mentre el PIB corregit per canvis de preus puja, els ingressos no pugen. Tot sembla un miratge? El PIB no corregit pels moviments de preus (el PIB nominal), no ha canviat des del segon trimestre de l'any passat? Però de fet, és real, i no cal esperar grans canvis en aquest sentit en els trimestres que venen, encara que, com diu el Sr. de Guindos, el PIB real puja lleugerament per sobre de l'1% enguany.

És cert, el mercat laboral està millorant, hi ha hagut 198.000 afiliats més a la Seguretat Social l'abril passat que l'abril anterior, però s'ha de recalcar que moltes d'aquestes feines són o bé a temps parcial, o bé a base de contractes temporals. De feina a temps complet amb contracte indefinit n'hi ha poca.

L'atur està baixant. Segons l'última EPA hi havia 345.000 aturats menys a finals de març que els que hi havia fa un any. Però quan mirem la lletra petita descobrim que el nombre de persones econòmicament actives ha baixat encara més, unes 425.000 persones. Que vol dir que una gran part de la gent que no figuren en les dades d'atur o bé s'han jubilat, o bé ja no estan al país. Una hipòtesi que troba la seva confirmació en les darreres estimacions de població resident a Espanya publicades per l'Institut Nacional d'Estadística. Segons l'INE hi havia més de 400.000 persones menys a Espanya el 2013 de les que hi havia el 2012. És més, segons les estimacions del mateix INE la població entre els 25 i 40 anys pot baixar uns 4,5 milions (un 22,4%) entre ara i el 2023, en part per l'emigració i en part per l'envelliment de la població.

N'hi ha que pensen que ja esta bé que una part dels anteriors immigrants marxin, però no solament es tracta d'immigrants, tothom coneix algú que té un familiar treballant a l'exterior, produint-se una pèrdua de capital humà important.

Però encara que es tractés només d'antics immigrants, les conseqüències serien lluny de ser benignes si pensem en el consum (Panrico, Coca Cola) o en l'habitatge. No obstant això, l'apartat que pagarà la factura més alta al final seran les pensions. Per tercer any consecutiu, enguany el govern central posarà ma al Fons de Reserva, aquest cop per més de 10.000 milions d'euros. Amb aquesta velocitat de desgast poca cosa quedarà d'aquí a quatre o cinc anys. Si el mercat laboral no dóna la volta dintre de poc temps –de moment es contemplen taxes d'atur d'un 20% arribat el 2020– unes baixades graduals però contínues en el nivell de pensions seran inevitables.

Atesa la perspectiva, què es pot fer? En primer lloc una política expansiva monetària per part del BCE que faria que els diners arribessin als més desafavorits en lloc d'entrar directament a les borses. En segon lloc es pot anul·lar temporalment la decisió d'allargar la vida laboral. I en tercer lloc els que tenen llocs de feina de llarga duració podrien ser més solidaris i pactar una reducció salarial a canvi de més contractació (la proposta de l'FMI). No seria una mesura popular, però ara estem pagant més impostos (que és tres quarts del mateix) per pagar persones perquè es quedin a casa. El camí no seria fàcil, però tampoc no és gaire engrescador el futur que ens espera si no fem res. L'elecció és evident, sacrificar ara o sacrificar encara més, més endavant. S'ha d'escollir.