Amb la darrera Enquesta de Població Activa, per exemple, s'han fet servir algunes dades per dir que estem en el bon camí. El que no s'ha fet és dir cap on ens dirigim i quant tardarem a assolir-ho. Si l'objectiu és estar una mica millor que l'any passat, ho aconseguirem. Si l'objectiu és tenir un mercat laboral que funcioni bé, estem a anys llum. Alguns estan tocant fusta esperant que un augment del PIB automàticament generi suficients llocs de treball. I no crec que sigui el cas. I si ho és, arribarà massa tard per a moltes persones.

Totalment. Entenc que és important per a les institucions generar confiança, perquè aquesta és clau per al mercat de treball. Però també hem de ser realistes. Per exemple, està bé parlar de menys aturats, però també hem de dir que hi ha menys ocupats. No es pot dir que avancem en ocupació quan la gent està sortint del mercat laboral.

Fins a un cert punt, m'és igual perquè cap dels dos és suficient. Hi ha massa persones sense feina, massa llars amb tots els membres actius a l'atur. Si la previsió és de cinc anys en comptes de deu, m'és igual perquè és massa temps. Una cosa que em preocupa molt és l'atur de llarga durada. En termes absoluts, hi ha més atur de llarga durada a Espanya que als EUA. Per tant, hem de reconèixer que el nostre mercat laboral no està funcionant. Tot el que farem serà esperar deu anys i tenir una taxa d'atur més o menys acceptable del 10%?

Sí. Quan es diu que és impossible generar ocupació sense créixer un 2%, falta dir que és així si no canviem res. Tenim un sistema laboral molt rígid. I quan parlo de flexibilitat no vull dir més flexibilitat sobre els que ja en tenen, sinó d'un sistema més equitatiu. Hi ha persones que tenen massa protecció i això impedeix a les altres entrar en el mercat laboral. A l'Estat, hi ha 21 milions de persones actives, de les quals 10 milions tenen una feina molt protegida i segura; 4 milions estan en una situació precària, i 6 més, a l'atur. Mentre les primeres no acceptin un canvi de condició per tal que les altres puguin treballar, res no canviarà. Mentre seguim protegint tant aquestes persones, amb salaris i indemnitzacions que no es poden tocar, serà impossible trobar un forat per a la resta. A la guia Hays 2014, hem preguntat a 7.000 professionals espanyols si estarien disposats a acceptar una rebaixa en les condicions laborals per donar cabuda a més gent en el mercat, i el 52% ha dit que no. Mentre ells no estiguin preparats per compartir el dolor, han d'acceptar que estan condemnant altres persones de la seva societat a una situació molt difícil. Estem castigant múltiples vegades les mateixes persones.

Hi estic d'acord. Per això crec que tenim un oportunitat de començar a reconstruir una relació de confiança entre les entitats del mercat del treball. A Espanya la gent no vol rebaixar les seves condicions perquè no confia en l'altre. A Alemanya, en canvi, les empreses han reduït la jornada i els treballadors ho han acceptat. I passa això perquè fa 30 anys van prendre la decisió que, per obligació, en cada junta directiva d'una empresa hi hauria representació dels treballadors. I s'ha construït una confiança mútua. Mentre que aquí, fa 30 anys, es va decidir externalitzar les relacions laborals. És a dir, que treballadors i empresa no es relacionen entre ells, sinó que ho fan patronals i sindicats. Si parles amb qualsevol empresari català, sembla que cap treballador vulgui treballar. I, si parles amb qualsevol treballador català, et dirà que cap empresari vol contractar. Hi ha manca de confiança i això impedeix decisions més valentes. I és el motiu pel qual seguim pel mateix camí, amb lleugers retocs.

Poc més de la meitat de les empreses amb què hem parlat per elaborar la guia sobre el mercat laboral de Hays diuen que ampliaran plantilla aquest any. El que passa és que són oportunitats molt puntuals. El missatge per a qui busca feina és que ha de trucar a moltes portes per trobar-ne. Hi ha dades que conviden a l'optimisme: hi ha empreses que creuen que contractaran, registrem més vacants cada mes i moltes són per a comercials. Jo, que he treballat en diverses crisis, he vist que el primer que fan les empreses després és fitxar comercials. Però vull insistir en la necessitat de millorar, de ser ambiciosos i proactius. Ara les empreses volen contractar, però miren a curt termini, és a dir, que volen invertir en una persona que té experiència perquè volen retorn sobre la inversió des del primer dia. I estan fent ofertes a la baixa als aturats. Els professionals també estan mirant a curt termini, donen prioritat a la seguretat financera i no aposten per les seves ambicions, i prefereixen el salari d'avui que l'oportunitat d'una feina demà.

Estem en un procés d'internacionalització. Per això veiem molta demanda de persona capacitada per vendre producte i fer negoci a altres països. I els idiomes són clau. Pel que fa a sectors, milloren els sectors de marge alt com ara les TIC o el farmacèutic. És bon senyal que no comencem a competir només per salaris baixos.

Als joves els recomanaria que no s'obsessionin pensant com era la vida d'abans, com s'ha arribat a aquesta situació o com és d'injusta. Crec que han d'acceptar mals menors. El problema és que les empreses estan apostant per experiència. És una forma de discriminació, però, si volen fer el millor per a ells, han de buscar l'experiència de la manera que sigui (un minijob, una beca o treballar gratuïtament una setmana per a una empresa). No dic que el nostre mercat laboral hagi de funcionar així. Però alabo el jove que ho fa perquè està fent alguna cosa per demostrar. En el cas dels aturats de llarga durada, crec que també han de buscar experiència de la manera que sigui perquè no en tenen de recent. Han d'acceptar mals menors, fins i tot trasllats o canvi de residència. I actualitzar competències per exemple en el tema d'idiomes, perquè sovint competeixen amb joves que tenen més capacitat. En la nostra enquesta hem preguntat als aturats si havien rebutjat una oferta en el darrer any i el 27% han dit que sí, en la majoria dels casos perquè l'oferta salarial no era acceptable. Aquí hi ha una responsabilitat compartida. Una empresa no hauria de fer una oferta a la baixa als desocupats, però si no estàs treballant no pots esperar per sempre la feina dels teus somnis. Perquè a final de mes aconsegueixen no només una nòmina, sinó fer un pas més per aconseguir un treball millor en el futur. S'ha d'acceptar que cada dia que no estàs en el mercat laboral n'estàs més lluny.

Toca una reforma dels serveis públics d'ocupació, que a Catalunya està més avançada. Aquests estan donant el mateix tracte a tothom, quan hi ha molts perfils i necessitats diferents. A més, crec que cal més col·laboració entre el sector públic i el privat en el tema educatiu i formatiu. Si l'única cosa que saben fer aquestes persones és la construcció, una de tres coses: o es queden sense feina, o aprenen una altra cosa o marxen a un altre país. És una decisió personal i també de societat. Estem contents com a societat de tenir aquesta quantitat de gent sense feina, amb totes les repercussions que suposa? Estem contents d'enviar aquestes persones a un altre país? O estem disposats a invertir perquè aquestes persones aprenguin a fer una altra cosa? Jo crec que hem de millorar molt més en el reciclatge perquè tenim un teixit industrial molt fort a Espanya, sobretot a Catalunya, on es podrien recol·locar. Pel que fa als trasllats de residència, l'Estat espanyol no funciona com un únic país en aquest aspecte. La gent no vol canviar de comunitat autònoma per treballar, no hi ha un portal únic d'ocupació... En el cas de la construcció, històricament s'ha donat aquesta mobilitat perquè les obres s'han de fer on necessiten ser construïdes. Però en els anys de la bombolla va canviar, i els treballadors d'aquest sector van trobar feina al costat de casa. Ara la construcció estarà parada durant un bon temps. Els sistemes actuals no estan pensats per a aquesta situació i, per tant, n'haurem de dissenyar de nous.