L'afer del frustrat dipòsit de gas davant les costes del sud de Catalunya i del nord del País Valencià constitueix la darrera mostra de la lamentable política energètica i d'infraestructures que han perpetrat en els darrers anys els successius governs espanyols. Quan la indústria rajolera de la zona de Castelló, gran consumidora de gas natural, anava a tot drap en plena bombolla immobiliària, plovien el advertiments dels organismes internacionals sobre la necessitat de disposar de reserves estratègiques en cas de problemes de subministrament –més diversificat del que es pensa, però encara molt concentrat a Algèria. Aleshores, els responsables energètics de Madrid van impulsar la construcció d'un enorme dipòsit de gas en un antic pou petrolífer enmig del mar, amb un gasoducte de 30 quilòmetres, 22 dels quals pel subsòl marí, i una planta d'operacions terrestre a Vinaròs, tocant a Alcanar i Ulldecona.

Sembla lògic pensar que alguna de les dues principals operadores de gas a Espanya –Gas Natural i CEPSA- fossin les primeres interessades a disposar d'aquesta reserva estratègica. De fet, ja existeixen alguns petits dipòsits soterrats de gas –en terra ferma, això sí- al País Basc i al voltant de Madrid. Els dipòsits marins són més escadussers, però n'hi ha alguns a diferents parts del món. Però no fou una empresa energètica l'encarregada de bastir el nou dipòsit, sinó una constructora encapçalada per Florentino Pérez, l'amfitrió de la llotja del Bernabeu. Les condicions financeres i les garanties obtingudes de l'Estat espanyol són prou conegudes: una gran operació amb un risc empresarial igual a zero.

Ningú no ens ha aclarit a hores d'ara per què si el projecte era tan segur i tan contrastat tècnicament com diuen –amb consultora canadenca inclosa- i el govern espanyol estava disposat a oferir unes condicions tan avantatjoses –inclosa la canalització d'abundants recursos del Banc Europeu d'Inversions, i això que encara no hi havia la Maleni-, les dues grans empreses del sector gasista en van quedar al marge en benefici del projecte d'un Florentino que devia preveure que un cop operatiu el dipòsit, ja els el vendria o llogaria. I amb nous calés frescos, a buscar noves i tan segures i rendibles operacions.

La complicitat entre l'alt funcionariat madrileny i les classes dirigents espanyoles fa que aquest comportament sigui una constant independentment del partit que governi i del ministre del ram que hi hagin posat. Recordem que el projecte Castor es va publicar al BOE l'agost del 2007, onze mesos després de l'arribada al ministeri de Joan Clos-que succeïa José Montilla, que s'hi havia estat dos anys i mig-, que seria substituït al cap de vuit mesos per Miguel Sebastián. L'actual ministre popular Soria ha intentat rentar-se'n les mans i encolomar les responsabilitats als socialistes, però ràpidament s'ha adonat que es tracta d'una “qüestió d'estat” i, per ara i tant, el governen ells.

Però aquesta veritable simbiosi entre l'alt funcionariat, els polítics i les grans empreses que depenen del BOE –les castes extractives, en diuen alguns ara- es revela com a totalment inoperant i ineficaç, ja només en un sentit estrictament d'eficiència econòmica. Un cop més ens trobem que el gran negoci a l'Espanya actual no rau a explotar infraestructures, sinó a construir-les.

Per això, el sistema econòmic –i polític- espanyol tendeix al col·lapse. Perquè les tendències de fons es revelen inamovibles. Encara que les bombolles hagin esclatat i els comptes públics visquin en la misèria absoluta, l'Estat espanyol continua bastint quilòmetres d'AVE i cobrint fiascos com el del Castor o les autopistes radials de Madrid. No fos cas que les constructores fessin fallida i arrosseguessin els bancs, que tornen a ser els grans tenidors del deute públic espanyol. I si cal que el cap d'estat els faci d'ambaixador per aconseguir sucosos contractes de les monarquies petrolieres, cap problema. Ja li enviaran un pernil per Nadal.