En un dels seus comentaris al butlletí de Pimec Comerç es queixava que a Catalunya hi ha més inspeccions fiscals que a la resta de l'Estat. I hi afegia que aquí som més papistes que el Papa i apliquem més estrictament les lleis espanyoles. Es refereix a normatives sanitàries o de seguretat?

No, amb les de seguretat i sanitat no m'hi poso, perquè considero que tots som consumidors i sóc el primer que vull les coses ben fetes. Em refereixo sobretot a normatives com la comercial que ens ve de Madrid. Els ha agafat per dir-nos com hem de fer-nos-ho amb el nostre comerç. Ens diuen quins festius hem d'obrir, quan és el temps de les rebaixes, ens obliguen a crear zones de gran afluència turística... Se'ls està anant tot en orris, amb caigudes de vendes i ocupació terribles a Madrid, i vénen a posar lleis aquí, que som uns avançats en el comerç, que ha vingut tot Europa a estudiar el nostre model. Això m'excita, i hi ha un moment que el cos et diu: Prou!

I què s'ha de fer?

Hi ha una cosa que ha fet la consellera d'Ensenyament, que és mirar cap a una altra banda i ja veurem com ens en sortirem. Això té un nom, evidentment, i a vegades no es pot fer, i jo, que sóc un càrrec institucional, hauria de recomanar altres coses, però quan veig que els meus companys ho estan passant molt malament, perquè la crisi està matxucant d'una manera brutal el petit comerç...

A banda de l'administració, què hi poden fer els comerciants?

Hem de fer un reciclatge de tot el que teníem al cap i la manera que teníem de treballar. Ens hem d'adequar a una nova realitat producte de la crisi: el consumidor d'avui no és el consumidor de fa set anys; és diferent no perquè no pugui consumir perquè les rendes familiars hagin baixat moltíssim, sinó de concepte. Pensem diferent. Aquell desbocament que hi va haver fa set anys, els bancs deixaven diners, compri, compri, compri!... Això ha canviat, i els petits comerciants hem de ser amatents a aquest canvi. És fàcil de dir i difícil de fer, però ens hi hem d'abocar. El gran repte que tenim els petits comerciants és entendre que tenim una microempresa. No sóc un comerciant, que també, sóc un empresari de comerç que ha de portar bé els números, conèixer les normatives i pagar els impostos, i la Seguretat Social dels treballadors.

Si per mantenir el negoci no pagues la Seguretat Social, plega perquè és inviable.

És clar. I com això moltes coses. La gran majoria es porten bé, però sempre hi ha el pillo. Quan em pregunten pels xinesos, dient que fan trampa... A mi em van venir fa vint anys, al començament que els xinesos s'instal·laven al carrer de Trafalgar, els autòctons esverats dient que s'havia de fer alguna cosa perquè s'ho quedaven tot. I jo els deia, és perquè algú els ho ven o els hi traspassa. ‘Sí, però no tenen permisos.' Vaig demanar que es fes una inspecció, i al cap de cinc dies em truca un dels que havien vingut dient que li havien fet una inspecció i no tenia permís d'obertura al cap de 22 anys de tenir obert. Aquell dia vaig dir que mai més se m'ocorreria demanar una inspecció de res!

El canvi de què parla inclou modificar els horaris comercials dels barris més turístics?

En principi hi som contraris perquè és una obligació que ve de Madrid, que ens obliga a marcar una zona de gran afluència turística a Barcelona. Barcelona és un monstre turístic, que té els seus pros i els seus contres que ja estem veient. Crec que el turisme és bo, però un turisme en mans de quatre, no, i el Gremi d'Hotels té una força terrible per fer i desfer. I em preocupa més que res perquè estem transformant una ciutat única en una de tantes. Tenim una sèrie d'establiments molt singulars. No només botigues, també bars, restaurants... tot això està desapareixent de les zones turístiques. És dolent quan no pots mantenir la veritable manera de ser d'una ciutat. Si al final la fem igual que Milà, que Roma, que París, a mi no m'interessa.

Hauríem de dir: cada vegada que arriba un creuer, tot obert?

Una dada. Fa dos diumenges van arribar set creuers entre les 8 i les 9 del matí. L'últim que va marxar d'aquests set ho va fer a les 6 de la tarda. Això vol dir que el passatge havia d'estar embarcat a les 5. Hi havia 29.700 passatgers, la majoria eren de principi i final de ruta. Només en van quedar 2.300 i escaig en trànsit, i està calculat que un 40% del passatge no es mou del vaixell quan hi ha un dia d'estada. Resulta que tens 1.000 possibles compradors! Ens volen enganyar.

El turisme de botiga no és aquest. És el que està a la Costa Brava i diu anem a passar un dia a Barcelona.

Exacte. Després hi ha una altra cosa. Si jo tingués una botiga al Portal de l'Àngel, on cada dia passen per davant mig milió de persones, voldria que el diumenge també m'hi passés. Però convertir això en un canvi social de la ciutat em sembla exagerat, quan té sis dies oberts amb uns horaris amplíssims. La ciutat és un element viu, necessita descans, un canvi d'imatge, el mateix turisme ho agraeix. Un cop ho tinguem tot trinxat, serà molt difícil arreglar-ho. I ho estem trinxant conscientment, que és el pitjor que pot passar. Per això entenem que hem de canviar, que potser sí hem de parlar d'alguns dies festius més, però el que no pot ser és obrir-ho tot a totes hores.

I a més, obrint més grans superfícies, o ampliant les existents, com La Maquinista...

L'ampliació de La Maquinista és brutal, però també tenim Viladecans, un altre monstre. A Port Aventura tindrem un altre monstre. Si obren el de Sant Cugat-Cerdanyola, això és molt gran...

Això no és una imposició de Madrid, sinó decisions de la Generalitat i els ajuntaments.

S'ha obert l'outlet de la Jonquera, tens el de La Roca Village... Per cert, a molts d'aquests creueristes dins el preu del passatge els entra la visita a La Roca, i a molts d'aquests 2.000 i escaig que s'han quedat al vaixell els espera un autobús que els hi porta. No tinc res en contra sobre això, però la nostra preocupació és que ens adonem que els canvis són molt grans, sobretot en el client.

Han canviat les prioritats.

Exacte! Me'n recordo quan la gent, sobretot als anys setanta i vuitanta, gastava en menjar. La gent tenia gana, dir-ho ara sembla una bajanada, però venien de la postguerra i quan van començar a tenir diners els van destinar a menjar, qualsevol cosa se celebrava amb menjar. La gent es va atipar i llavors vam entrar en la despesa del parament de la llar: les cases ben posades, els banys nous, els sofàs... I ara on estem? La gent està tipa, fa poca vida a casa, les famílies s'han desestructurat molt. Ara la gent es gasta els diners en el menjar quotidià, la roba -abans es tenia un vestit per a tota la vida, ara comprar roba és un hàbit per al jovent-, en viatjar, la cura de la persona: perruqueries, manicures, cirurgia plàstica... i noves tecnologies. Cap on anem? És la gran reflexió que hem de fer. Coneixent la història és fàcil conèixer el futur, perquè el ser humà repeteix, sempre fa el mateix, més ben vestit o més mal vestit.

I en quina època ens hauríem de fixar?

Aquesta és la clau que encara no he trobat. No estem com en una postguerra, tot i que una crisi tan greu com aquesta no la recordo. Fa set anys que dura, i per més que diguin continuem estant a la crisi. Tothom està acollonit amb Europa, amb Alemanya tocada, França tocadíssima, Itàlia ai, mare de Déu! i nosaltres menjant-nos la vellesa i un deute públic que ha arribat al bilió d'euros.

I encara que creixéssim l'any que ve un 2%, l'atur continuaria al 25%. On és el consum?

Aquí està! Aquesta és la clau. Perquè si fa dos anys els bancs haguessin començat a fer circular diner, el consum és una gran roda que costa d'engegar, però una vegada està engegada belluga moltíssimes coses. Però no ha estat així i els bancs segueixen comprant deute. Això de la banca espanyola és de jutjat de guàrdia.

Amb la fi dels lloguers antics es parla molt d'establiments que no podran continuar si els apugen el lloguer, però són els mateixos que durant molt temps han tingut un avantatge competitiu enfront dels que havien de pagar lloguers a preu de mercat.

Aquí ens trobem amb dues coses. D'una banda, les zones més cotitzades, on el propietari pensa: quan s'acabi el lloguer, el llogo al que em dóna molt, que és el que ve amb el turisme al darrere. De l'altra, la situació normal, la del senyor que se li acaba el contracte que ha disfrutat tota la vida, no ha volgut o no ha pogut parlar amb el propietari per millorar-lo i sense la pressió del turisme, simplement amb la pressió que es pot doblar el lloguer. Evidentment, fa mal que botigues singulars desapareguin.

Es podria protegir des del punt de vista arquitectònic, que el canvi de negoci no permeti canvis a la façana...

La singularitat a vegades està en l'ús, i si anar al Portal de l'Àngel és com anar al carrer Zara, cal una reflexió.

Què hem de fer amb les rebaixes?

Estem per canviar-ho. Avui duren com a molt una setmana i mitja o dues. El primer dia de rebaixes d'estiu, al Desigual anunciaven segones rebaixes després de dues hores de començar. Estem totalment en contra de mantenir dos mesos de rebaixes. Estem per fer períodes més curts i més períodes, almenys quatre, o liberalitzar-les, que no passaria res. Al cap i a la fi, tothom fa ofertes quan li dóna la gana. Però no li interessa a El Corte Inglés perquè vol fer la seva publicitat. El petit és el que fa les rebaixes de veritat. Quan hi posa una jaqueta és perquè no l'ha venut. Els altres no, venen producció destinada a les rebaixes.