És ben conegut que les dietes que restringeixen abruptament les calories, i que ho fan de manera continuada en el temps, són molt difícils de seguir, que sovint són abandonades per qui les segueix per la impossibilitat d'aguantar durant períodes de temps massa llargs –per no parlar dels canvis d'humor!-, i que sovint acaben provocant un efecte rebot quan qui la segueix finalment se'n deslliura.

Aquesta setmana hem conegut la dieta pressupostària per a la Catalunya del 2015 gràcies a la publicació del pressupost general de l'Estat i de les partides d'inversions territorialitzades, que destinaran a Catalunya un 9,5% dels recursos. Aquesta xifra –oh, sorpresa!– se situa pràcticament a la meitat de l'aportació catalana al PIB de l'Estat i és la més baixa des del 1998. Els arguments clàssics que poden explicar aquestes diferències, com ara el de la solidaritat tenint en compte que Catalunya és una comunitat amb major renda per càpita que la mitjana –cosa que queda molt discutida quan es considera la capacitat adquisitiva d'aquesta renda-, salten pels aires quan un s'adona que la gran estrella de les inversions en les comunitats que més reben, gallegues i castellanolleoneses, és precisament el projecte d'alta velocitat ferroviària, que res té a veure amb el desenvolupament econòmic o la solidaritat. Al contrari, les províncies mediterrànies que haurien de rebre grans inversions relacionades amb el corredor mediterrani de mercaderies són precisament les que menys reben en percentatge i per població. I és que la dieta restrictiva a les inversions a Catalunya no és cap novetat, sinó que sol ser ja recurrent, com també ho és la baixa execució final d'aquestes inversions en la liquidació del pressupost, que sempre cal seguir.

La dieta pressupostària que s'imposa des de Madrid ja fa massa temps que dura i no ha aconseguit fer baixar el pes del sobiranisme. La dieta es fonamenta a restringir les calories anuals totals fixant objectius impossibles de dèficit pressupostari mentre es deixen degradar els serveis públics amb l'esperança d'una revolta social contra la Generalitat; en portar a la mínima expressió un ingredient calòric per a l'economia com són les inversions, sempre molt allunyades del pes de Catalunya en termes de població i PIB, i a subministrar amb comptagotes les barretes energètiques en forma de liquiditat (a crèdit) mitjançant el FLA. Tot i això, la dieta no fa res més que mostrar als ciutadans de Catalunya la seva dependència -la del seu benestar- de les decisions d'un govern que actua com un ineficaç i ineficient intermediari. Un intermediari que any rere any perd legitimitat i al qual cada cop més ciutadans es veuen capaços de substituir amb la creació d'un altre estat. La dieta no espanta sinó esperona el suport a la independència perquè ajuda a comprendre que el càstig i la demostració de poder que la fonamenta són prova de la manca absoluta d'empatia, pròpia de qui ens considera ciutadans de segona als quals cal disciplinar. Per a qui els problemes dels catalans no són els seus. De qui tracta Catalunya com una propietat per dret de conquesta o de qui n'abusa sabent que està engabiada dins de la santa Constitució.