opinio

Desconcert

Fa uns dies vaig rebre un mail que m'enviava un amic. Aquest:

“Em permeto escriure't sobre el darrer article d'en Niño Becerra (*), ja que crec que ell dóna com a contacte una adreça twitter i no en tinc.

Dissabte passat se sorprenia que no s'hagués plantejat el concert econòmic, que hauria d'haver estat un primer pas en tot el que s'està plantejant ara. Recordo d'haver parlat a mitjans de la dècada passada amb un company de feina mallorquí en un moment que el tema tenia cert debat mediàtic. Ell em deia que no era plantejable que les nostres comunitats tinguessin concert perquè per a Espanya no seria sostenible. Jo li vaig dir que en pro de la transparència (per a mi un dels principals problemes d'Espanya), calia concert que després podia anar acompanyat de fons de compensació o el que calgui. Si ho discutíem era perquè algú va llançar aquest debat.

La primera legislatura d'en Mas tenia com a objectiu assolir l'anomenat pacte fiscal, entenc que una mena de concert (i tercera via). En no assolir-lo, va convocar eleccions per fer un plantejament que va més enllà.

Per tot plegat em sorprèn els termes de l'article, i no sé si seria oportú que properament aclarís alguns aspectes que va manifestar, ja que espero no haver sigut l'únic que ha caigut en aquest desconcert.

Espero haver aportat un comentari profitós.”

La meva resposta va ser:

“En teoria Pacte Fiscal = Concert basc + Solidaritat, dic en teoria perquè encara que el Sr. Artur Mas ha esbossat la idea, mai ningú ho ha explicat, per això jo sempre he dit que el del pacte fiscal era un invent del Sr. Mas i m'he preguntat retòricament què significava.

Vostè dóna en el clau: si Catalunya tingués el concert que té Euskadi moltes regions espanyoles serien insostenibles, però és que … són insostenibles! El mateix Sr. Monago ha reconegut que si Catalunya se n'anés d'Espanya el PIB d'Extremadura cauria el 10%; bé, entenc que això significa que la Comunitat d'Extremadura no és sostenible en la seva configuració actual, però també que Catalunya no ha de renunciar a coses que necessita i a les quals per apropar-s'hi se l'obliga a tenir un deute propi de 62.000 milions. I repari que en el raonament anterior no hi ha ni un sol bri de política.

L'enfocament, a la meva manera de veure, ha estat totalment equivocat. S'ha posat l'accent en temes polítics quan el problema de Catalunya és exclusivament econòmic, i fins que no es resolgui això, no hi ha sortida a qualsevol altre tema. Euskadi ho va fer bé: va plantejar el Pla Ibarretxe quan tenia dècades de concert i un munt de competències transferides. Ho van tombar a Madrid, però no importa, aquí segueix, aquí està. Perquè no ens enganyem, les úniques autonomies veritables que hi ha a Espanya són la d'Euskadi i la de Navarra: tenen autonomia financera; les altres són succedanis, incloent la d'aquí.

Tornem al principi: per què no es va aprofundir en direcció del concert?, ho ignoro, per a mi és incomprensible. I és molt més fàcil d'aconseguir que la independència. I torno a Euskadi. El Pla Ibarretxe no proposava la independència, sinó la conversió d'Euskadi en un Estat Lliure Associat, l'evolució lògica de la seva autonomia. Així és el que sempre he pensat –i ho he dit– que hauria d'haver estat el camí de Catalunya: començar per sota, no per la teulada”.

(*)http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/775911-limportant.html



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.