anàlisi
Una reforma fiscal agredolça
La rebaixa de la progressivitat de l'impost s'atenua extraordinàriament des del moment en què el tipus màxim de l'escala s'aplica des dels 60.000 euros de base imposable. La perspectiva del projecte és accentuadament mileurista: és un impost que pensa en mileuristes però, la qual cosa és pitjor, està dissenyat per transformar la nostra societat en una societat mileurista en què l'esforç i l'èxit econòmic es vegi castigat fiscalment
L'1 de gener entraran en vigor les principals lleis que formen la reforma fiscal, les lleis d'IRPF, impost de societats i IVA amb impostos especials.
El Col·legi de Gestors Administratius de Catalunya considera que la reforma es queda més aviat curta en la mesura en què és difícil reordenar les principals figures del sistema fiscal sense introduir també reformes en aquells altres tributs amb els quals guarden relació, tals com els impostos sobre el patrimoni, successions i donacions i transmissions patrimonials. És igualment criticable que la reforma de la fiscalitat se cenyeixi als impostos estatals sense coordinar-se amb l'anunciada reforma sobre finançament local i sobre finançament autonòmic. El temps dirà si aquest tipus de reformes per etapes és un èxit o no.
La reforma s'estén finalment, també, a la llei general tributària encara que, atès que el ritme de la citada reforma no és uniforme, la seva aprovació queda per a la primavera que ve. En aquest punt solament cal dir que es prega al govern que mediti sobre els canvis que vol introduir i accepti propostes de millora que puguin formular sectors socials i econòmics a banda de partits polítics. Aquesta reforma hauria de constituir la porta per a un canvi de model però sembla ancorada en la conservació del vigent, fonamentat en l'enfrontament entre Administració i obligats tributaris i sense espai real per a la relació cooperativa.
Un rosari de canvis.
En lloc de procedir a l'eliminació de l'exempció pels primers 1.500 euros en dividends, ens hauria semblat millor estendre-la a tots els rendiments del capital sense distinció.
Tampoc sembla gaire justificat reduir del 40% al 30% el percentatge de reducció de les rendes irregulars.
No és fàcil comprendre que en lloc de la reducció per rendes del treball s'opti per introduir una despesa deduïble de 2.000 euros.
No suscita entusiasme el nou producte per a estalvi popular que es denomina pla d'estalvi a llarg termini. El sol fet de limitar a 5.000 euros l'aportació anual –durant 5 anys– posa de relleu la seva escassa ambició i rendibilitat. Certament, el legislador està obstinat a dirigir les inversions d'estalvi/previsió dels contribuents amb menys recursos però repetidament dóna propostes molt poc interessants. Seria millor deixar més renda en mans dels contribuents i confiar que aquests facin les inversions que vulguin pel seu compte.
Una de les mesures més criticades és la supressió dels coeficients d'abatiment, tant temps aplicats a Espanya. Intencionadament o no, el fet objectiu de la seva desaparició ha generat una activitat immobiliària induïda que ha reactivat aquest mercat i ha incrementat els preus dels immobles.
Si realment s'hagués desitjat impulsar el mercat de les transmissions patrimonials s'hauria hagut de posar fi a les limitacions en la integració i compensació de rendes i no conformar-se suavitzant aquestes limitacions.
És inconcebible que en un país en el qual les perspectives dels jubilats són tan escassament encoratjadores que s'opti per rebaixar incentius a les aportacions a plans de pensions. La reducció de l'import amb dret a reducció a només 8.000 euros és una decisió incomprensible i rebutjable.
perspectiva mileurista.
-Contradiu el desig d'atreure capital i talent el gir donat al règim fiscal dels impatriats. Tampoc és de rebut l'“impost de sortida” que s'ha establert en fer tributar en seu de guanys patrimonials als qui sent titulars de participacions significatives canvien la residència fiscal.
En l'impost de societats trobem menys novetats atès que els últims anys hi ha hagut moltes i rellevants modificacions en la seva regulació. L'impost a què donarà lloc la nova llei respon especialment al tribut que recau sobre grans empreses. Les pimes han quedat, en bona mesura, al marge de la reforma perquè en la llei es redueixen les especialitats que se'ls podien aplicar. Prova d'aquesta marginació és que la baixada de tipus gairebé no afectarà les pimes perquè ara ja tributaven bona part de beneficis al tipus del 25%. La nostra crítica a aquest impost es dirigeix als següents aspectes:
Deducció de supòsits.
La idea de fixar un percentatge admissible de despeses per atencions amb clients o proveïdors és acceptable, però que el percentatge sigui només el 1% sembla excessiu.
La prolongació de les limitacions en matèria de despeses financeres implica una aposta per la recapitalizació amb recursos propis que les empreses espanyoles no estan encara en condicions de posar en pràctica. De la mateixa manera, l'allargament del termini per compensar pèrdues persegueix incrementar la recaptació efectiva per l'impost però en perjudici del contribuent.
Resulta summament perillosa la previsió de poder comprovar períodes prescrits ja que l'enfocament que s'adopta va més enllà de l'admès pel Tribunal Suprem i, en la pràctica, pot implicar el mateix desconeixement de la prescripció tributària.
No sembla encertat incloure en el paquet de deduccions objecte de supressió la deducció per reinversió de beneficis extraordinaris, així com la deducció per reinversió de beneficis.