Aquesta frase, associada a la mítica pel·lícula de ciència-ficció de Ridley Scott, Blade Runner, descriu perfectament l'estupefacció a què ens sotmeten periòdicament els responsables de la política d'infraestructures d'Espanya. Qui esperava descobrir ara que el president d'Adif, l'empresa pública dedicada a la construcció de la infraestructura per
a l'alta velocitat ferroviària, considera
que es tracta d'una inversió mancada de sentit i sobre la qual s'haurà de fer un gran ús de la imaginació per tal de fer-la rendible per als contribuents? En les seves declaracions del 8 d'octubre, Gonzalo Ferre advertia de la insostenibilitat del sistema i qüestionava directament la política d'inversions del govern d'Espanya, de la qual ell és l'executor actual. El president d'Adif destacava que a Espanya no hi havia hagut política de transport i que tot just ara intentaven reconduir-ho amb un pla que aconseguís multiplicar aquesta demanda. Just al revés de com cal fer les polítiques d'inversió en infraestructures. En lloc
de ser l'existència de la infraestructura la que requereixi o justifiqui la política per promoure'n l'ús, hauria de ser l'ús i les necessitats de mobilitat les que requerissin noves infraestructures com a resposta. En qualsevol cas, la part positiva d'aquest episodi és que per fi sembla que alguns gestors públics tornen a la racionalitat analítica, encara que sigui per tal de forçar ara l'ús de l'alta velocitat amb instruments encara per conèixer.

Aquestes declaracions es produeixen quan les relacions entre Adif i Renfe per una banda, i el Ministeri de Foment per l'altra, són les més tenses dels últims temps. El motiu? Els termes de la liberalització de l'alta velocitat en el corredor Madrid-València. Mentre que el Ministeri de Foment té interès que la liberalització sigui un èxit, amb empreses privades interessades a competir amb Renfe, les dues empreses que gaudeixen
del monopoli –una de la infraestructura i l'altra dels serveis- no ho veuen tan clar. Per un costat, Adif necessita continuar cobrant elevats cànons als operadors de serveis per tal de poder fer front al seu enorme endeutament.
I aquest cànon suposa la principal barrera a l'entrada dels inversors privats, que n'exigeixen una reducció substancial.
I per l'altre, Renfe considera un greu perjudici l'entrada de competència en un dels pocs corredors que li permeten cobrir els costos d'operació.

Amb picabaralles de fons o no, hi ha una responsabilitat política que no pot ser eludida. L'executor de la política d'inversions estel·lar del govern qüestiona la política i qüestiona l'aposta per l'alta velocitat. I no passarà
res? Té sentit que aquest sigui el gestor que executi els 3.600 milions d'euros en noves inversions d'alta velocitat que agreujaran
el problema que denuncia? Si la ministra està convençuda de la política, què espera a destituir-lo? Si, al contrari, comparteix que el que ha fet, fa i farà el seu ministeri és una bestiesa, aleshores és la seva dimissió la que cal exigir. Però una dimissió o un cessament seria com veure naus en flames més enllà d'Orió.