EDITORIAL
Claredat en la formació contínua
El sistema de gestió dels fons per a la formació contínua dels treballadors és una porta oberta al frau pel simple fet que patronals i sindicats són els encarregats d'impartir o subcontractar els cursos que ells mateixos planifiquen juntament amb el govern estatal en un organisme tripartit. Això no ajuda precisament que els governants del sistema tinguin gran interès a vetllar per la transparència de les adjudicacions i per controlar que els diners van a parar a cursos que s'acaben realitzant. Per posar fi a aquest conflicte d'interessos s'està negociant una reforma en la qual l'administració vol tenir més pes a l'hora de planificar i que els agents socials deixin de tenir el monopoli de les adjudicacions, permetent que puguin fer formació subvencionada tots els centres que estiguin homologats. Patronals i sindicats deixaran de ser jutge i part privilegiada, però amb això no n'hi ha prou per eliminar el risc de frau; els controls s'han d'extremar, perquè el fet que un centre subvencionat no pertanyi a un sindicat o a una organització empresarial no és garantia que s'acabin desviant fonts.
D'altra banda, i fraus a part, els agent socials són els que millor coneixen les necessitats de formació dels treballadors, i el nou sistema ha de garantir que tindran un paper important a l'hora de planificar els cursos subvencionables. El que no té cap sentit és que la CEOE pretengui que les empreses decideixin on es gasten els diners; l'argument que han de poder-ho fer perquè els fons surten de les cotitzacions és tan absurd com ho seria que, per la mateixa regla de tres, poguessin decidir sobre el repartiment de les pensions.
Innovar és la cursa més gratificant
Els esports de resistència tenen cada dia més adeptes. Els darrers cinc anys han augmentat de forma notable i ja constitueixen un mercat interessant per als fabricants de material esportiu. Sobretot perquè és un tipus de consumidor exigent, que està disposat a pagar més per un producte que li ofereixi millors prestacions i a renovar-lo al cap de pocs anys. Aquest tipus de públic afavoreix unes dinàmiques virtuoses que impulsen les empreses que s'hi dediquen en el bon camí, és a dir, en el de la innovació, la recerca i la millora constant per mantenir la competitivitat. És el que han triat, per exemple, algunes empreses de la confecció del Maresme. Després d'intentar competir amb el producte asiàtic per preu, fins adonar-se que era una guerra perduda, algunes empreses es van reinventar al voltant del teixit tècnic, com és el cas del tèxtil esportiu: roba que proporciona un plus de comoditat, millora el rendiment, evita lesions o incorpora elements de seguretat. És una aposta complicada però més gratificant: més val morir innovant que no compromesos en una cursa de marges a la baixa per reduir els preus.
Altres emprenedors també han començat a proveir aquest col·lectiu de fervents esportistes: bicicletes, dispositius de seguretat, estudis biomecànics, clubs d'entrenament específics, etcètera. El fet és que estem assistim al naixement d'un sector, modest si es vol, però amb un gran potencial. El repte ara és que no es deixi perdre per falta d'ambició. Cal pensar en gran i proveir els triatletes de tot el món.