Canvia segons regions i països, però com explica l'economista Thomas Piketty, hi ha una tendència general, a partir dels anys vuitanta, associada amb les polítiques neoliberals que es van aplicar des de llavors. Més endavant, hi ha tendències diferents segons les regions. Per exemple, el cas d'Amèrica del Sud és molt interessant perquè representa la gran excepció a la tendència general actual. Allà hi ha hagut una reducció de la desigualtat en els últims quinze anys, associada a millores en el mercat de treball, ocupació més formal, més educació i programes socials. A la resta de continents, en canvi, i sobretot en els països desenvolupats, passa el contrari. Jo crec que, més que mirar les estadístiques, s'ha de pensar que ens trobem davant un fenomen econòmic, però també polític, que es reflecteix en la dificultat d'implementar polítiques que disminueixin la desigualtat. L'informe denuncia la constitució d'unes elits que concentren poder econòmic, però també polític. És un fet que contribueix a desintegrar les societats o a debilitar-ne la cohesió social.

Hi ha un element estructural que es dóna a partir dels anys vuitanta amb les polítiques neoliberals. I després hi ha un element més conjuntural relacionat amb la crisi del 2008 i el 2009. Es combinen les dues coses. Com diu Piketty, el rendiment del capital està creixent més que l'economia. Per tant, és lògic que els que tenen capital en tinguin una massa més gran dins el total de l'economia. A més, amb la crisi, hi ha més desocupació i aquest és un dels factors que genera més desigualtat. En aquest cas, és l'altre extrem el que opera, és la massa salarial que es va reduint.

Hi contribueixen les dues coses. Fins i tot hi pot haver processos molt accelerats de creixement, com el de la Xina, que s'ha donat amb una sortida de molta gent de la pobresa, però al mateix temps amb un augment de la desigualtat. Pot haver-hi altres casos de molt poc creixement en què també s'està donant un procés de més desigualtat, com és el cas dels països europeus. De manera que tenim dos casos molt diferents i, en canvi, en tots dos creix la desigualtat. Però hi ha una realitat clara: la tendència a la concentració i les seves conseqüències polítiques negatives, en el sentit que cada cop és més difícil implementar polítiques que posin fi a aquesta tendència.

Sí. Hi ha cert avenç en l'agenda global en el sentit que s'ha abandonat de manera gairebé total una visió que hi havia abans i que defensava que fins i tot era millor que augmentés la concentració dels ingressos perquè generava més estalvi i aquest, més inversió. Ara està més clar que aquest procés no es dóna, sinó que la concentració més aviat podria conduir a un menor creixement. És a dir, que ja està assumit que hi ha una relació positiva entre igualtat i creixement econòmic. Ho diuen organismes com l'FMI, el BM o l'OCDE. El desafiament és que arribin les polítiques específiques. En aquest àmbit s'ha de ser curós i no caure en generalitats, perquè el context és important. S'ha de pensar què és el que més afecta, si la tendència general, la conjuntura, les polítiques que s'implementen o les característiques del mercat laboral.

El simple fet que a Davos es parli de desigualtat ja reflecteix un canvi. Almenys en el terreny de les intencions hi ha una preocupació sobre això. Pel que fa a la implementació de polítiques, hi ha una gran diversitat; fins i tot, en el tema de les polítiques contracícliques, tant fiscals com monetàries. I una de les causes de la desigualtat és aquesta debilitat en les polítiques contracícliques, que no permet superar un moment transitori de crisi. L'experiència llatinoamericana s'hauria de prendre com a exemple. Nosaltres vam passar pel mateix en la dècada dels vuitanta, coneguda com la dècada perduda. Es van implementar programes d'ajustament extrems, en aquell moment afavorits per l'FMI i el BM. I en vam aprendre moltíssim. Reconeixent que no es juga amb la política macroeconòmica, que s'ha de ser seriós i que no es pot mantenir un dèficit fiscal eternament alt, també s'ha de tenir certa flexibilitat per afrontar els cicles, al mateix temps que s'avança en temes de competitivitat. I especialment, tenir cura del tema de la desigualtat. Als anys vuitanta, a Amèrica del Sud vam tenir un augment terrible de l'atur, la pobresa i la desigualtat, perquè van ser polítiques massa fortes.

Per una banda, implementar polítiques macroeconòmiques més flexibles, donant importància a la política fiscal i monetària contracíclica, acompanyades de programes socials ambiciosos. I, per descomptat, sempre mantenir la preocupació del creixement i la igualtat. No una cosa a costa de l'altra, sinó que les dues van juntes. En la mateixa línia, la recuperació que veiem als EUA, més avançada que la d'Europa és, en bona part, resultat de polítiques econòmiques. Hi ha hagut un debat sobre la importància de les polítiques contracícliques per evitar que la caiguda sigui massa profunda. I, en aquest sentit, jo crec que l'experiència dels EUA és categòrica.

Es veu una cert debilitament econòmic, tot i que amb diferències entre països, que es trasllada al nivell polític. Això coincideix amb un gran creixement de la Xina, en particular, i una certa recuperació dels EUA. L'Estat espanyol segueix la mateixa tendència, tot i que amb indicis que el deteriorament s'ha acabat. Hem de veure què passa.

Els casos més extrems són els de captura de l'estat per part de grups poderosos, quan l'estat perd autonomia davant d'aquests. Aquí tenim un escenari en què tot va en la mateixa direcció: grups poderosos que no només aconsegueixen que l'economia els beneficiï sinó que també s'apoderin de la política perquè també els beneficiï.

No. Depèn de les característiques i del règim polític. Amb els règims democràtics i republicans hi ha alguns espais pels moviments socials, per allò que Oxfam destaca molt, que és la influència. Oxfam intenta empènyer aquesta agenda, mantenir els espais i aprofitar-los per tenir una agenda més progressista. En alguns països del sud s'ha de lluitar per aquests espais. En aquest sentit, és especialment important aquesta acció més social i política en què precisament hi ha més captura de l'estat. Cal mobilització social que empenyi l'acció política.

Oxfam planteja que es doni més perfil a la política fiscal com un dels instruments bàsics redistributius. Es pot interpretar la política fiscal com un instrument per afavorir la igualtat i l'equitat des de diferents perspectives. Primer, l'horitzontal, és a dir, que els que guanyen el mateix paguin el mateix. Segona, la vertical, és a dir, que els que més guanyen paguin proporcionalment més. Però hi ha altres dimensions com la purament legal, perquè l'administració i els tribunals tenen una pràctica desigual perquè no castiguen els grans evasors i corruptes. Aquesta és una dimensió de la igualtat que té més a veure amb la justícia. Tots aquests temes s'han d'adaptar a cada país.

En alguns països, sí. En d'altres, si els països depenen de l'agricultura, poden ser importants els temes de desenvolupament rural. No hi ha una recepta màgica genèrica. Però l'important és que es prengui consciència que la desigualtat creix i que algunes dinàmiques polítiques i econòmiques hi contribueixen.

La història diu que pot haver-hi millores. Per exemple, a Europa, després de la Segona Guerra Mundial es va reduir la desigualtat. S'implementen una serie d'accions, programes socials fins, polítiques macroeconòmiques, creacions institucionals, que afavorien l'equitat. Jo, en això, no sóc gaire mecànic.