Espanya és un país molt bancaritzat, mai hem tingut finançament realment directe. Altres països, com ara el Regne Unit i els EUA, estan acostumats que la gent inverteixi en deute privat. Aquí mai hi ha hagut cultura d'això, els bancs sempre ho han ocupat absolutament tot. És normal que aquí comenci a sorgir el finançament alternatiu en el moment de la crisi, quan els bancs comencen a fallar.

Els bancs, directament, no ho impedeixen. A Espanya, si alguna cosa no els agrada envien els reguladors, la CNMV i el Banc d'Espanya. Quan alguna cosa els fa por i no volen que hi sigui, fan que es reguli, de manera que sigui inviable econòmicament i es tornin a quedar com a únics participants del mercat, fins a esdevenir un oligopoli que és el que és ara el sector bancari, ja que només hi ha set bancs. Un exemple: la UE, que regula per fomentar la competència, va regular que els pagaments entre els bancs els havien de fer empreses independents, que s'encarregaven de monitoritzar que un banc pagués a un altre. Al Regne Unit, que és l'imperi de la competència, van sorgir 45 empreses que feien això, mentre que a Espanya cada banc va crear la seva i no en va sortir cap altra. Els bancs van acabar dirigint totes les operacions a través de les seves empreses, i es va acabar la història. El regulador espanyol no va impedir que els bancs participessin en aquest sector, quan justament la idea era que s'haguessin creat empreses noves, que es creés valor.

Tots dos. Aquí el que ens manca d'una manera molt clara és capital per a empreses, no per a cotitzades, que poden recórrer als mercats, sinó per a pimes, i fins i tot per a pimes d'una certa volada, després de veure com ha estat un desastre l'experiència del Mercat Alternatiu Borsari (MAB), amb poques empreses, algunes de les quals han comès frau, i poc volum. Les empreses no tenen gaires llocs on buscar capital i aquí el que manca és capital, perquè la gent està massa endeutada. El crowdequity podria pal·liar això, si es fa amb cura. Ja que és arriscat que petits inversors entrin en petites empreses, el que s'ha d'intentar és que hi entrin inversors institucionals. La llei sembla que anirà per aquí. Perquè el que ens cal són inversors institucionals, no bancs, que inverteixin directament en el capital de les empreses, o facin préstecs, com passa a molts llocs del món. Ja no parlaríem només de petits inversors, sinó també de grans fons o family offices, que fins ara no podien invertir directament, o ho feien a través dels bancs, perquè, tot i no estar prohibit, no estava regulat. Amb la nova regulació, mitjançant les plataformes de crowdequity, podran compartir riscos amb altres inversors institucionals i no fer-ho ells directament, cosa que realment no volen fer. Hi ha casos en què s'organitza una comunitat d'inversors, com ara antics jubilats de banca, o gent que sap una mica de qüestions financeres, als quals se'ls dóna l'oportunitat d'invertir conjuntament en empreses petites. Aquí ja no són inversors sense coneixement, sinó gent que ja en sap més.

Espanya és per definició garantista. Sí, la llei no només és garantista, sinó també molt costosa de seguir. Tota la part de reporting, d'omplir tots els tràmits necessaris, i per plataformes de recent constitució, és molt costosa. Les firmes de crowdlending no només han de donar comptes a la CNMV, sinó també al Banc d'Espanya, i això suposa una despesa molt gran, és tenir empleats a temps complet treballant només per això. Això suposa matar l'esperit d'un sector en què, justament, es jugava amb el fet que no estava molt regulat i podia ser àgil. En el moment que ho regules del tot, perd la gràcia i augmentes els costos, posant-te a nivells molt semblants als bancaris. Així es perd la capacitat de competir, que d'altra banda és el que volien els bancs.

És la manera més fàcil i estàndard d'imposar un cert control. Sembla que la llei optarà perquè el límit per operació es fixi en dos milions d'euros si hi ha inversors privats, i si n'hi ha d'institucionals, cinc milions, cosa que no té gaire sentit, perquè les operacions més voluminoses es fan amb empreses més grans, que impliquen menys risc, mentre que les de més risc corresponen a les empreses més petites. Les grans són menys arriscades perquè els gestors coneixen més gent, saben moure's millor amb els advocats, negocien amb més expertesa... Imposar límits a l'import és una contradicció. Pel que fa a inversió, els inversors privats tenen de límit els 3.000 euros, mentre que els altres cap, cosa que està bé, perquè quin sentit té posar-li límits a un family office.

De fet n'estan sortint moltes, i això econòmicament no és viable. Hem vist en altres països com al final només n'hi quedaven un parell. Hi ha gent amb experiència que s'hi endinsa, perquè és una idea atractiva, i els mitjans tecnològics permeten recopilar informació d'una manera fàcil per tenir un model propi de riscos, no és com abans que s'havia de fer a cop de pedal. D'altra banda, és clara la legislació que es fa perquè no creixi massa. Tots els límits que s'han imposat són per evitar que les plataformes de micromecenatge siguin una competència real al sector bancari.

Sí, veiem com els bancs han creat empreses per descomptar pagarés, per exemple. Els bancs ho intenten ocupar tot, i si alguna d'aquestes plataformes té èxit li faran alguna oferta. És el seu sector i, dins del seu sector, el finançament, els agrada ser a tot arreu. Per exemple, hi ha el cas de CaixaBank, que té una subsidiària, CaixaCapitalRisc, per invertir en capital, una cosa que no feia i que no és clar que hagi de fer, perquè un banc ha d'estar per donar préstecs. De fet, els bancs tenen prohibit tenir participacions en empreses directament i creen una subsidiària que es dedica a això. Al Regne Unit, Banc Santander va arribar a un acord amb una plataforma, Funding Circle, que ha estat relativament reeixida. El banc, com no pot arribar a tantes empreses petites, dóna liquiditat a la plataforma perquè inverteixi. Als Estats Units, aquestes firmes el que han estat fent és refinançar deute de targetes de crèdit, a uns tipus d'interès astronòmics, de fins al 24%, com en el cas de Lending Club.

És difícil, però una cosa és l'Estat i una altra la legislació. L'Institut de Crèdit Oficial (ICO) hi podria entrar, en el món del micromecenatge, però abans que s'aprovi una legislació que ho impedeixi. A Catalunya, l'Institut Català de Finances (ICF) ho està fent, està entrant en algunes operacions, veu clar que ha de promoure els préstecs directes, i en algunes operacions hi ha posat diners.

En ser prestador directe, en un cas de crowdlending en què es fa un préstec de 100.000 euros a 24 mesos a una companyia amb bon ràting, en què cada individu hi participa amb 1.000 euros, si al cap del temps la companyia té problemes i ha de refinançar els préstecs, la cosa comença a trontollar. L'inversor pot pensar que pot obtenir una rendibilitat millor que la que ofereix un dipòsit bancari, però la gent ha d'avaluar si li interessa el risc que una empresa vaig malament i calgui fer un quitament del deute. Un altre risc podria venir del fet que algunes plataformes deixessin d'existir, però crec que amb la legislació que s'ha d'aprovar, aquest risc és menor.

Les plataformes que fan descompte de pagarés, i que treballen molt a curt termini, tenen tipus d'interès molt elevats, i donen un 13%. Altres donen préstecs a dos anys, i donen un tipus d'interès del 8%. Alguna altra, al 6% a dos anys. Si ho comparem amb la rendibilitat dels dipòsits bancaris, fins i tot dels fons d'inversió i de la borsa, està prou bé.

Els àngels inversors ara s'estan organitzant en estructures de crowdequity, perquè d'aquesta manera tenen una plataforma més clara, amb unes formes més pautades d'actuació. A més a més, poden apel·lar a més gent, no només als amics. El problema amb què topen aquestes plataformes torna a ser l'import, perquè 5 milions d'euros pot ser poc: sovint els àngels inversors fan inversions molt més altes, de 10 o 20 milions. Suposo que aquests àngels inversors invertiran una part a través de la plataforma i una altra al marge. Pel que fa al capital risc, és possible que veiem que inverteixin mitjançant les plataformes.