0
Eines
professor de la UOC - 7 març 2015 2.00 h

Mites de la recuperació

Molts analistes, i sobretot polítics, han aprofitat aquestes dades per dir que, finalment, la macrorecuperació s'ha traslladat a la microrecuperació, perquè el consum de les famílies, resultat de les millores en la creació d'ocupació (1,2% d'augment del nombre de llocs de treball equivalents a temps complet), ja impulsa el creixement econòmic. Però el que aquests analistes no expliquen és que l'impuls de la microrecuperació ve de la generació de llocs de treball a les branques productives més vinculades a l'activitat exterior (la indústria exportadora i els serveis vinculats a aquestes empreses i al turisme, essencialment)
- professor de la UOC

Quina man­dra que em fa escriure aquest arti­cle. Però, com que afron­tem un any elec­to­ral i molt em temo que sen­ti­rem i lle­gi­rem mol­tes mit­ges veri­tats, al final m'he deci­dit. L'arti­cle va de la recu­pe­ració econòmica, d'aquesta nova etapa de crei­xe­ment econòmic que tot just ara ence­tem. Més ben dit, de tot aquell con­junt de coses que sen­ti­rem i lle­gi­rem durant els pròxims mesos i que no de tant sen­tir-les i lle­gir-les es con­ver­ti­ran en veri­tats. He fet un exer­cici d'orde­nació d'idees i ho he resu­mit en tres punts. Totes les dades que uti­lit­zaré en aquest arti­cle estan extre­tes de la Comp­ta­bi­li­tat Naci­o­nal Tri­mes­tral d'Espa­nya que l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Esta­dis­tica ha publi­cat recent­ment i que estan dis­po­ni­bles a la pàgina web d'aquest orga­nisme.

Pri­mer. Ni macro ni micro, recu­pe­ració a seques. L'eco­no­mia espa­nyola i també la cata­lana van tan­car el 2014 amb un ritme de crei­xe­ment econòmic pro­per a l'1,5%, per ser con­crets amb un avenç intera­nual del PIB de l'1,4% a Espa­nya. La dinàmica tri­mes­tral de l'eco­no­mia espa­nyola con­firma que per cinquè tri­mes­tre con­se­cu­tiu l'acti­vi­tat econòmica s'acce­lera. El quart tri­mes­tre del 2014 el PIB va créixer d'un 2,0% (1,6% el ter­cer tri­mes­tre, 1,2% el segon tri­mes­tre, 0,6% el pri­mer tri­mes­tre i 0% el quart tri­mes­tre del 2013, res­pec­ti­va­ment). L'anàlisi dels com­po­nents de demanda d'aquesta acce­le­ració del crei­xe­ment econòmic ens sug­ge­reix que la demanda interna ha recu­pe­rat el pols en detri­ment de la demanda exte­rior. De fet, els com­po­nents de la demanda interna han expli­cat en 2,2 punts per­cen­tu­als el crei­xe­ment del 2014, cosa que vol dir que la demanda exte­rior ha res­tat 0,8 punts al crei­xe­ment econòmic, com a resul­tat d'una dinàmica més expan­siva de les impor­ta­ci­ons (7,6%) que de les expor­ta­ci­ons (4,2%). Així doncs, l'eco­no­mia espa­nyola torna a créixer impul­sada per la demanda interna, en espe­cial pel con­sum pri­vat de les famílies (2,4% d'avenç real el 2014) i per la inversió (for­mació bruta de capi­tal fix), amb un aug­ment del 3,4%. Al seu torn, el con­sum públic ha cres­cut d'un modest 0,1% el 2014.

Micro­re­cu­pe­ració.

Molts ana­lis­tes, i sobre­tot polítics, han apro­fi­tat aques­tes dades per dir que, final­ment, la macro­re­cu­pe­ració s'ha tras­lla­dat a la micro­re­cu­pe­ració, perquè el con­sum de les famílies, resul­tat de les millo­res en la cre­ació d'ocu­pació (1,2% d'aug­ment del nom­bre de llocs de tre­ball equi­va­lents a temps com­plet), ja impulsa el crei­xe­ment econòmic. Però el que aquests ana­lis­tes no expli­quen és que l'impuls de la micro­re­cu­pe­ració ve de la gene­ració de llocs de tre­ball a les bran­ques pro­duc­ti­ves més vin­cu­la­des a l'acti­vi­tat exte­rior (la indústria expor­ta­dora i els ser­veis vin­cu­lats a aques­tes empre­ses i al turisme, essen­ci­al­ment). Per tant, i com ja hem asse­nya­lat altres vega­des, en l'eco­no­mia d'avui és pri­mor­dial que les eco­no­mies siguin com­pe­ti­ti­ves als mer­cats inter­na­ci­o­nals, ja que aquest és el pri­mer mul­ti­pli­ca­dor que cal con­si­de­rar per reac­ti­var la demanda inte­rior. La mode­ració de les expor­ta­ci­ons, l'acce­le­ració de les impor­ta­ci­ons i, sobre­tot, la nota­ble debi­li­tat de la pro­duc­ti­vi­tat (-0,4% de cai­guda el dar­rer tri­mes­tre del 2014 des dels avenços supe­ri­ors al 2% dels pri­mers tri­mes­tres del 2013) són un clar símptoma de la debi­li­tat del nou model de crei­xe­ment.

Recu­pe­ració a seques, i alerta amb l'acce­le­ració del con­sum pri­vat i públic (que hi ha elec­ci­ons) sense clares millo­res de l'oferta (pro­duc­ti­vi­tat) i de la demanda exte­rior. No fos cas que tornéssim a un model exten­siu que no fun­ci­ona.

Segon. Política pública de la recu­pe­ració. Durant els pròxims mesos sen­ti­rem i lle­gi­rem infi­ni­tats de vega­des que aquest govern ha reo­ri­en­tat l'eco­no­mia espa­nyola pel camí de la recu­pe­ració, o que aquell govern ha gene­rat o gene­rarà no sé quants llocs de tre­ball, entre altres mit­ges veri­tats. Una pre­gunta: si l'impuls real de la recu­pe­ració prové de la capa­ci­tat de les nos­tres empre­ses per ser efi­ci­ents i per gua­nyar quo­tes crei­xents dels mer­cats inter­na­ci­o­nals, per què els governs es con­ti­nuen atri­buint l'èxit o el fracàs del crei­xe­ment econòmic? No serà que es donen una importància que no tenen? Jo em creu­ria aquesta importància atribuïda si veiés que el sec­tor d'acti­vi­tat del qual són direc­ta­ment res­pon­sa­bles, l'admi­nis­tració pública, millora clara­ment en la seva eficiència. Me la creu­ria si impul­ses­sin refor­mes estruc­tu­rals que, de veri­tat, esti­mu­les­sin la capa­ci­tat del nos­tre tei­xit pro­duc­tiu pri­vat per ser més efi­ci­ent i com­pe­ti­tiu. M'ho creu­ria si veiés polítiques efec­ti­ves, amb quan­ti­tat i qua­li­tat, per incor­po­rar més empre­ne­do­ria, inno­vació, tec­no­lo­gia, orga­nit­zació i conei­xe­ment al nos­tre tei­xit pro­duc­tiu. Però com que les polítiques d'oferta no s'ava­luen en una legis­la­tura, així estem. Més oferta i menys demanda. Menys polítics i més polítiques. Menys burocràcia i més ajuda efec­tiva. Més idees i menys sub­ven­ci­ons i ren­des. Menys curt ter­mini i més llarg ter­mini. Menys Key­nes i més Schum­pe­ter.

I, ter­cera: on està el nou model de crei­xe­ment? Sabem que la prin­ci­pal difi­cul­tat que té l'eco­no­mia espa­nyola avui és que les seves empre­ses, en espe­cial el seu tei­xit de pimes, no dis­po­sen, amb prou suficiència, d'aquell con­junt de fac­tors que les fan més com­pe­ti­ti­ves a l'eco­no­mia d'avui. Tot i amb això, sen­ti­rem i lle­gi­rem, sobre­tot des de l'opo­sició, que la solució als pro­ble­mes esdevé a través del recep­tari key­nesià. Més renda, més pro­tecció social, més benes­tar i més demanda interna. Part de raó tenen, però no tota. Sobre­tot s'equi­vo­quen en el focus. No hi ha solució pos­si­ble sense una trans­for­mació radi­cal del tei­xit pro­duc­tiu, de les empre­ses.

Política de pro­duc­ti­vi­tat.

En l'eco­no­mia d'avui no hi ha rés més key­nesià que les polítiques de pro­duc­ti­vi­tat i com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses, espe­ci­al­ment les pimes. Però la nova esquerra és vella en el seu recep­tari. La pri­o­ri­tat és can­viar el model de crei­xe­ment i el model de gene­ració de valor de les empre­ses. La resta n'és con­seqüència. En les eco­no­mies ober­tes, l'ele­ment prin­ci­pal a tenir en compte és com es genera valor. Si ho fem a través de la tec­no­lo­gia, el conei­xe­ment, la inno­vació i la nova orga­nit­zació, bé. Si ho fem a través de la pura dotació de ren­des als agents econòmics, cosa que també inclou les empre­ses o els seus repre­sen­tants, mala­ment. Han sen­tit algú par­lar d'aquest nou con­tracte social? Han sen­tit algú par­lar de l'inter­canvi de com­pe­ti­ti­vi­tat per tre­ball con­tinu en lloc del con­tracte típica­ment indus­trial que inter­can­vi­ava pro­duc­ti­vi­tat per tre­ball esta­ble? Com deia aquell: “¡Al loro! ¡Que no les embau­quen!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Joan Torrent Sellens
Altres articles de l'autor

Publicat a