Eines

Mites de la recuperació

Molts analistes, i sobretot polítics, han aprofitat aquestes dades per dir que, finalment, la macrorecuperació s'ha traslladat a la microrecuperació, perquè el consum de les famílies, resultat de les millores en la creació d'ocupació (1,2% d'augment del nombre de llocs de treball equivalents a temps complet), ja impulsa el creixement econòmic. Però el que aquests analistes no expliquen és que l'impuls de la microrecuperació ve de la generació de llocs de treball a les branques productives més vinculades a l'activitat exterior (la indústria exportadora i els serveis vinculats a aquestes empreses i al turisme, essencialment)

Quina mandra que em fa escriure aquest article. Però, com que afrontem un any electoral i molt em temo que sentirem i llegirem moltes mitges veritats, al final m'he decidit. L'article va de la recuperació econòmica, d'aquesta nova etapa de creixement econòmic que tot just ara encetem. Més ben dit, de tot aquell conjunt de coses que sentirem i llegirem durant els pròxims mesos i que no de tant sentir-les i llegir-les es convertiran en veritats. He fet un exercici d'ordenació d'idees i ho he resumit en tres punts. Totes les dades que utilitzaré en aquest article estan extretes de la Comptabilitat Nacional Trimestral d'Espanya que l'Instituto Nacional de Estadistica ha publicat recentment i que estan disponibles a la pàgina web d'aquest organisme.

Primer. Ni macro ni micro, recuperació a seques. L'economia espanyola i també la catalana van tancar el 2014 amb un ritme de creixement econòmic proper a l'1,5%, per ser concrets amb un avenç interanual del PIB de l'1,4% a Espanya. La dinàmica trimestral de l'economia espanyola confirma que per cinquè trimestre consecutiu l'activitat econòmica s'accelera. El quart trimestre del 2014 el PIB va créixer d'un 2,0% (1,6% el tercer trimestre, 1,2% el segon trimestre, 0,6% el primer trimestre i 0% el quart trimestre del 2013, respectivament). L'anàlisi dels components de demanda d'aquesta acceleració del creixement econòmic ens suggereix que la demanda interna ha recuperat el pols en detriment de la demanda exterior. De fet, els components de la demanda interna han explicat en 2,2 punts percentuals el creixement del 2014, cosa que vol dir que la demanda exterior ha restat 0,8 punts al creixement econòmic, com a resultat d'una dinàmica més expansiva de les importacions (7,6%) que de les exportacions (4,2%). Així doncs, l'economia espanyola torna a créixer impulsada per la demanda interna, en especial pel consum privat de les famílies (2,4% d'avenç real el 2014) i per la inversió (formació bruta de capital fix), amb un augment del 3,4%. Al seu torn, el consum públic ha crescut d'un modest 0,1% el 2014.

Microrecuperació.

Molts analistes, i sobretot polítics, han aprofitat aquestes dades per dir que, finalment, la macrorecuperació s'ha traslladat a la microrecuperació, perquè el consum de les famílies, resultat de les millores en la creació d'ocupació (1,2% d'augment del nombre de llocs de treball equivalents a temps complet), ja impulsa el creixement econòmic. Però el que aquests analistes no expliquen és que l'impuls de la microrecuperació ve de la generació de llocs de treball a les branques productives més vinculades a l'activitat exterior (la indústria exportadora i els serveis vinculats a aquestes empreses i al turisme, essencialment). Per tant, i com ja hem assenyalat altres vegades, en l'economia d'avui és primordial que les economies siguin competitives als mercats internacionals, ja que aquest és el primer multiplicador que cal considerar per reactivar la demanda interior. La moderació de les exportacions, l'acceleració de les importacions i, sobretot, la notable debilitat de la productivitat (-0,4% de caiguda el darrer trimestre del 2014 des dels avenços superiors al 2% dels primers trimestres del 2013) són un clar símptoma de la debilitat del nou model de creixement.

Recuperació a seques, i alerta amb l'acceleració del consum privat i públic (que hi ha eleccions) sense clares millores de l'oferta (productivitat) i de la demanda exterior. No fos cas que tornéssim a un model extensiu que no funciona.

Segon. Política pública de la recuperació. Durant els pròxims mesos sentirem i llegirem infinitats de vegades que aquest govern ha reorientat l'economia espanyola pel camí de la recuperació, o que aquell govern ha generat o generarà no sé quants llocs de treball, entre altres mitges veritats. Una pregunta: si l'impuls real de la recuperació prové de la capacitat de les nostres empreses per ser eficients i per guanyar quotes creixents dels mercats internacionals, per què els governs es continuen atribuint l'èxit o el fracàs del creixement econòmic? No serà que es donen una importància que no tenen? Jo em creuria aquesta importància atribuïda si veiés que el sector d'activitat del qual són directament responsables, l'administració pública, millora clarament en la seva eficiència. Me la creuria si impulsessin reformes estructurals que, de veritat, estimulessin la capacitat del nostre teixit productiu privat per ser més eficient i competitiu. M'ho creuria si veiés polítiques efectives, amb quantitat i qualitat, per incorporar més emprenedoria, innovació, tecnologia, organització i coneixement al nostre teixit productiu. Però com que les polítiques d'oferta no s'avaluen en una legislatura, així estem. Més oferta i menys demanda. Menys polítics i més polítiques. Menys burocràcia i més ajuda efectiva. Més idees i menys subvencions i rendes. Menys curt termini i més llarg termini. Menys Keynes i més Schumpeter.

I, tercera: on està el nou model de creixement? Sabem que la principal dificultat que té l'economia espanyola avui és que les seves empreses, en especial el seu teixit de pimes, no disposen, amb prou suficiència, d'aquell conjunt de factors que les fan més competitives a l'economia d'avui. Tot i amb això, sentirem i llegirem, sobretot des de l'oposició, que la solució als problemes esdevé a través del receptari keynesià. Més renda, més protecció social, més benestar i més demanda interna. Part de raó tenen, però no tota. Sobretot s'equivoquen en el focus. No hi ha solució possible sense una transformació radical del teixit productiu, de les empreses.

Política de productivitat.

En l'economia d'avui no hi ha rés més keynesià que les polítiques de productivitat i competitivitat de les empreses, especialment les pimes. Però la nova esquerra és vella en el seu receptari. La prioritat és canviar el model de creixement i el model de generació de valor de les empreses. La resta n'és conseqüència. En les economies obertes, l'element principal a tenir en compte és com es genera valor. Si ho fem a través de la tecnologia, el coneixement, la innovació i la nova organització, bé. Si ho fem a través de la pura dotació de rendes als agents econòmics, cosa que també inclou les empreses o els seus representants, malament. Han sentit algú parlar d'aquest nou contracte social? Han sentit algú parlar de l'intercanvi de competitivitat per treball continu en lloc del contracte típicament industrial que intercanviava productivitat per treball estable? Com deia aquell: “¡Al loro! ¡Que no les embauquen!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.