Jean-Claude Juncker té un pla de xoc per promoure inversions en el curt termini. L'objectiu del pla no és altre que reactivar l'economia del vell continent amb un estímul a projectes d'infraestructures de transport, comunicacions i energia, de recerca i d'innovació, de capital humà, etcètera. Els fons només contenen una petita participació pública, ja que la majoria provindran de la mobilització de fons privats. Els fons públics s'inclouen com a garanties per induir inversions privades. El vehicle inversor dissenyat per l'antic primer ministre luxemburguès s'endeutarà i cercarà inversió privada per un total de 315.000 milions d'euros en tres anys i ho farà, a més, amb un grau d'apalancament i d'enginyeria financera substancial. És un programa de col·laboració publicoprivada amb garanties públiques, i no ha de confondre's amb els fons estructurals o de cohesió.

La mobilització massiva de fons sempre té un risc: la percepció que cal aprofitar l'ajut provinent de l'exterior per fer tot allò que es pugui, com si fossin els de fora els que ens paguessin les begudes. La mateixa percepció que es tenia quan l'economia tirava fort i els pressupostos ho aguantaven tot. Quan no es creia necessari avaluar els projectes ni debatre els dissenys dels acords publicoprivats. En el cas del pla Juncker i des de la perspectiva de la política espanyola, aquesta aproximació pot ser terriblement perillosa. Avui veiem polítics entusiasmats – també catalans - intentant incloure projectes a la llista de pla com si es tractés de la pel·lícula Bienvenido, Mr. Marshall. Com si Juncker ens hagués de pagar tots els nostres capricis. Prova d'això és que s'inclouen projectes sense la rendibilitat social esperada i sense una discussió sobre si han de fer-se en un marc de finançament i gestió privada. També els grups d'interès, representants de financers i constructors, s'han posat en marxa. Els primers veuen una via per donar sortida a l'expansió monetària del BCE i els segons, l'oportunitat de reprendre el dinamisme perdut. Però Espanya es caracteritza per aportar un grau excessiu de garanties públiques, com demostra l'execució reiterada darrerament de la Responsabilitat Patrimonial de l'Administració (RPA) en les autopistes radials, el Castor o l'AVE a França. Aquesta RPA limita les pèrdues privades al capital aportat, cosa que permet que els beneficis derivats de la construcció compensin aquestes pèrdues. Un capital sempre molt limitat, ja que la major part de la inversió es fa amb un enorme endeutament suportat per contribuents i usuaris. Espanya ha declarat que les seves prioritats són precisament les infraestructures de transport i les energètiques. Sembla que de capital humà anem sobrats.

Per sort el pla Juncker no es basa en la inversió en projectes designats pels governs nacionals com passava amb els fons estructurals i de cohesió, sinó que es decidiran a Brussel·les. El pla indica que s'orienta específicament a assegurar que la inversió addicional respongui a les necessitats de l'economia real. Esperem que sigui així.