No sé si m'agraden els argentins, però m'agrada molt anar a pescar als seus rius, em diu rient el secretari de planificació de Cascavel, una ciutat de més de tres-cents mil habitants al sud del Brasil, a l'estat de Paraná –pará significa riu gran, en guaraní–. Cascavel és una ciutat nova, planificada fa menys de cinquanta anys, carrers amples i grans avingudes, la majoria d'edificis de poca alçada. Cascavel viu d'una potent indústria agroalimentària, dels camps de soja que abasten tot el paisatge a la vista –l'interior del Brasil és el major exportador de soja a la Xina, i té una població molt jove i en creixement, que es doblarà d'aquí a menys de quinze anys. L'Ajuntament, ens explica el prefeito –l'alcalde–, està impulsant un programa d'inversions extraordinàries per reurbanitzar les grans avingudes de Cascavel. I no, ell no creu que la crisi econòmica que ja pateix el Brasil hagi d'afectar aquestes inversions. Si de cas, les pot endarrerir una mica, matisa el secretari. El president Lula va afirmar que la crisi financera a Wall Street no afectaria el Brasil: a crise e un tsunami no Estados Unidos, va dir per tranquil·litzar tothom, mais aquí, se ela chega, va chegar uma marolinha. Avui el Brasil –la B dels famosos BRIC, les grans economies emergents, amb Rússia, l'Índia i la Xina, pateix una crisi que, com totes les crisis, té tant de real com d'imaginària. El creixement de l'economia brasilera ha baixat a menys de l'1%, i el pitjor és que ha pujat la inflació a quasi el 7% -aquestes dues xifres fatalment evoquen als brasilers la humiliació increïble de l'1 a 7 en la semifinal de la copa del món. Almenys, l'Argentina no va guanyar aquell campionat!, es consolen molts.

Sí, és evident que estem en crisi, em reconeix el directiu d'una gran empresa d'enginyeria civil que treballa a Cascavel, i no és només una crisi econòmica, és també social, i política. L'últim gran escàndol de corrupció ha afectat Petrobras, fins i tot la presidenta Dilma, i milions de brasilers s'han manifestat pels carrers de moltes ciutats del Brasil aquests últims dies. La culpa de la crisi del Brasil no és només de Wall Street: el govern brasiler no va tenir prou paciència quan va arribar la marolinha que anunciava el president Lula, i va adoptar noves polítiques lluny del rigor fiscal i monetari anterior, despertant l'antic fantasma de la inflació: a inicis dels anys noranta, la inflació va arribar a la barbaritat del 1.210%. L'èxit del Brasil del president Lula havia estat possible gràcies a l'anomenat Plan Real, un pla d'estabilització –taxes de canvi fluctuants, rigor fiscal, baixa inflació– anterior a ell, i que ell va saber mantenir quan l'economia global bufava a favor, i els preus dels béns exportats pel Brasil augmentaven considerablement. Els governs de Lula van redistribuir bona part dels beneficis del creixement a les classes socials amb menys recursos, induint així una major demanda interna i un creixement més equilibrat: durant la dècada prodigiosa –del 2000 al 2010– més de quaranta milions de brasilers van poder sortir de la misèria, el cicle més positiu de l'economia brasilera.

Avui, el major risc pel creixement sostenible i més equilibrat del Brasil és l'abandonament de les polítiques tan assenyades del Plan Real, i el triomf del populisme, del qual un analista econòmic anomenava, perquè els seus compatriotes l'entenguessin bé, i s'horroritzessin només sentir-ho: l'argentiniçação do Brasil.