Renda bàsica: utopia o necessitat?
Oriol Amat i Daniel Raventós posen sobre la taula arguments a favor i en contra de la implantació d'una mesura de lluita contra la pobresa de la qual cada cop se sent més a parlar, tot i no haver estat adoptada en cap país de l'entorn
És un problema de llibertat. Ningú no pot ser lliure si és pobre
Si fas una reforma fiscal, hi ha perill de fuga de capitals i això ens empobreix
La crisi econòmica ha impactat, de manera més dramàtica, sobre algunes persones que ja estaven en situacions de feblesa. La taxa de risc de pobresa ha augmentat en els darrers anys, tant a àmbit espanyol com català. I la recuperació sembla quedar-se en les grans xifres i no baixar a la realitat que viu molta d'aquesta gent. En aquest context, ha revifat un debat sobre quines mesures s'haurien de prendre per lluitar contra la pobresa. I, entre aquestes, de les que, segurament, més se'n parla, són les rendes -mínima, garantida, bàsica-.
Els professors Oriol Amat i Daniel Raventós difereixen en la recepta, però coincideixen en el diagnòstic: el que hi ha ara per ara no és suficient. Actualment, a Catalunya existeix la figura de la renda mínima d'inserció, que, després d'una reforma restrictiva promoguda pel govern de CiU al 2011, cobren unes 23.000 persones (426 euros). La comissió de Benestar, Família i Immigració del Parlament estudia una proposta ciutadana per establir una renda garantida de ciutadania que persegueix l'objectiu que tothom arribi als 664 euros d'ingressos mensuals. Totes dues són rendes condicionades a algun factor.
Amat admet que cal estendre les rendes condicionades, que arribin a més gent. Posa de manifest, però, que, per fer-ho, cal que l'administració catalana tingui més recursos -cosa que implica, segons ell, que millori el sistema de finançament, es redueixi la corrupció i l'evasió fiscal-. A més, demana que la concessió d'aquestes rendes es controli bé, “en un país on hi ha molta picaresca”. I també que s'exigeixi a les persones que la reben que, no només no renunciïn a ofertes adequades al seu perfil, sinó que participin en programes de reinserció que contribueixin a la societat.
En canvi, Raventós proposa l'adopció d'una renda bàsica incondicional, és a dir, que tothom rebi. Segons diu, aquesta és més justa i també presenta avantatges des del punt de vista pràctic. Portant el debat a un terreny de filosofia política, el professor de la UB afirma que estem davant d'un problema de llibertat perquè, segons diu, “ningú no pot ser lliure si és pobre”. D'altra banda, remarca que el fet que es tracti d'una renda no condicionada propicia estalvis en costos d'administració i evita fraus.
Experiències.
Aquests arguments no convencen Amat, que insisteix que és una mesura inviable i sense recorregut. En primer lloc, diu, per una qüestió de costos. El catedràtic de la UPF argumenta que s'albira un problema amb el sistema de pensions, que, segons ell, està en risc per l'envelliment de la població. A això s'hi afegeix, continua, un sistema sanitari cada cop més car perquè la gent viu més anys. I es pregunta com podrien aguantar els pressupostos públics la pressió de la renda bàsica si aquesta equació ja és complicada de resoldre.
Raventós respon posant sobre la taula un pla financer que, segons ell, demostra que la proposta és viable tècnicament i que només és qüestió de decisió política. El cost total seria superior als 51.000 milions d'euros, però, ell, juntament amb els professors Antoni Domènech, Jordi Arcarons i Lluís Torrens, ha elaborat un pla que preveu una reforma profunda de l'IRPF que garanteix els recursos per finançar-ho. Aquesta elimina les deduccions i inclou un tipus únic del 49% i l'exempció dels ingressos provinents de la pròpia renda bàsica. Per tant, en els casos que aquesta suposa un major percentatge del total dels ingressos, el tipus real es redueix significativament, i a l'inrevés. Per això Raventós declara que tothom cobraria la renda bàsica, però que no tothom guanyaria -els que tenen ingressos més alts veurien incrementar els impostos-.
A més, recorda que el que defensen preveu també l'eliminació de qualsevol pensió pública inferior als 650 euros i que, aquells que en cobren una de més elevada, continuaran percebent el mateix. Això suposaria un estalvi, segons diu, de 15.000 milions.
Amat veu un problema en aquesta reforma. Segons el catedràtic, si es canvia el sistema fiscal i aquest esdevé molt diferent dels de l'entorn, hi ha el risc d'una fugida de capitals. “Veig problemàtic fer això, perquè suposa tocar la fiscalitat, i, si no es fa a escala europea, els que paguen més poden marxar i això acabaria empobrint al país”, declara.
I hi veu un segon risc, que no és altre que el possible efecte crida. Amat creu que garantir de manera incondicionada a tothom uns ingressos de 650 euros al mes faria que “encara augmentessin més les feines que la gent no vol fer i això vol dir que més gent ve cap aquí”. Raventós rebat aquest argument afirmant que “tots els estudis d'immigració des dels països pobres coincideixen que la pressió migratòria des d'aquests existirà mentre la seva població no tingui garantides les condicions materials”. Per tant, segons ell, un canvi al país de destinació no és tan determinant.
Amb tot, la principal discrepància entre els dos professors és si hi ha d'haver una condicionalitat i control o no. Amat ho considera imprescindible per evitar fraus i que realment afavoreixi la reinserció. Raventós creu, en canvi, que, com més control hi ha, més frau es dóna. I pensa que la renda bàsica ajudaria a desenvolupar iniciatives. “Per què pensem que la gent es dedicaria al dolce far niente? És una cosa contraintuïtiva”, diu, i posa com a exemple un estudi realitzat a Bèlgica entre els guanyadors d'una loteria que garantia un sou mensual per a tota la vida. Aquest provava que la gent que la guanyava no deixava de treballar, i, si ho feia, era per buscar una feina més d'acord amb la seva preparació i perfil.