El 26 de juliol vinent farà vint-i-cinc anys de la creació del principal protagonista del nostre entorn financer, La Caixa, en una operació de fusió entre Caixa de Pensions i Caixa de Barcelona que de facto va ser una fusió de la primera sobre la segona, que va donar com a resultat una entitat de 3,8 bilions de pessetes en dipòsits, el 70% de l'estalvi català.

Com explica l'historiador Francesc Cabana, “si bé oficialment l'operació era una fusió, realment va ser una absorció, en una iniciativa que es va accelerar després d'una inspecció del Banc d'Espanya a Caixa de Barcelona, en què es van observar problemes que feien difícilment discutible la integració en què Josep Vilarasau, director de Caixa de Pensions, va fer i desfer, construint una estructura executiva favorable a la seva entitat”. A més, de la banda de Pensions, hi havia la qüestió fiscal: el nou règim de les assegurances de prima única, que les convertia a mitjan del 1989 en dipòsits subjectes a coeficients i retencions, podia provocar pèrdues de 20.000 milions de pessetes. De fet, alguns experts apuntaven que l'excessiu creixement en aquest producte financer, a totes dues caixes, va fer caure les seves ràtios de solvència per sota del 5%.

En aquell matrimoni confluïen dues cultures financeres ben contraposades: d'una banda, una Caixa de Barcelona que totalitzava en inversions creditícies i carteres de valors 798.605 milions de pessetes –el 60% d'un balanç d'1.331.316 milions de pessetes–, és a dir, de cada cent pessetes dipositades pels clients, 60 es dedicaven a crèdits i valors immobiliaris. En canvi, a Pensions, crèdits i carteres de valors sumaven 1,66 bilions, un 47,5% de l'actiu total de 3,49 bilions, o sia que de cada cent pessetes, només 47,5 anaven a la inversió creditícia directa o en valors. La lectura que se'n feia era que Barcelona apostava més per l'economia real, cosa que li feia assumir més riscos, i Pensions era més conservadora, en preferir més aviat actuar en el mercat monetari i esmerçar esforços a captar passiu.

En el seu moment, l'operació va ser motiu de debat. Si bé uns celebraven una operació que trencava amb la tendència al minifundisme empresarial pròpia de Catalunya, d'altres negaven que el potencial d'una entitat creditícia s'hagi de mesurar per la grandària i alertaven sobre que una sola entitat concentrés tant estalvi. Josep Vallverdú Calafell, professor de la Universitat de Barcelona, escrivia aleshores que “ni pot ser bo un minifundisme a ultrança de caixes d'estalvi ni totes les concentracions han de deparar per se les mateixes sinergies, i pot passar que es produeixi una quasi-monopolització no desitjada del mercat financer si les entitats concurrents tenen massa quota de mercat.”