Sí, el necessiten els polítics però també tothom. És el que m'ha empès a escriure aquest llibre, adonar-me que som 23 milions de persones que utilitzem xarxes socials a Espanya i que ningú no ens ha ensenyat realment a utilitzar-les.

Estem fent les coses sense tenir idea de les conseqüències. Hi ha molta gent que no sap que el que es publica a Twitter és per sempre. Fins i tot hi ha polítics que han tingut problemes i han tancat el compte i fet neteja. No té cap sentit, perquè si has utilitzat una xarxa oberta i la teva piulada ha estat molts anys pública, han pogut haver-hi captures de pantalla o gent que faci servir gestors de xarxes socials que retenen la informació.

El 70% de la gent està en més de tres xarxes socials, i el fet és que no podem ser a totes perquè són moltes i cada dia són més. El primer que hauríem de fer és reflexionar sobre per què volem ser a les xarxes socials i en funció de les raons trobar la xarxa social que millor s'adapti.

No és obligatori; ara, si vols ser-hi has de saber què implica. Quan acceptes els termes d'una xarxa social estàs subscrivint un contracte i seria bo que sabéssim què hi diu. Però com que estan escrits de manera enrevessada, a vegades en anglès i sovint tenim pressa per utilitzar la xarxa, no ho fem.

Al contracte hi surt aquest tema. Però premem “ho accepto” i no ens n'assabentem. També és important dedicar uns minuts a configurar la política de privacitat del perfil per evitar ensurts.

La primera seria la de no oblidar que qualsevol xarxa social l'hem d'utilitzar amb molt sentit comú. Abans de publicar, parar i reflexiona. I després no tenir por i la millor forma de superar-lo és des del coneixement.

Són eines molt útils per reforçar la nostra marca personal. Ens hem convertit en el nostre community manager per gestionar els nostres perfils amb l'estratègia que ens hem marcat.

Sí penso que és excessiu, al capdavall som persones i ens podem equivocar. En la vida real acceptem un rampell i una disculpa: hauríem d'humanitzar més les xarxes socials.