Catalunya és per al president Rajoy una moneda de canvi en la política interior espanyola. Però també en la política exterior.

L'estrangulament de les competències i el finançament de la Generalitat, la falta d'inversions estatals en les infraestructures, el fre a la competitivitat dels nostres aeroports i ports, el retard del corredor mediterrani, etcètera, frenen el potencial econòmic i el benestar social de Catalunya. Però amb la seva estratègia de cara al 27-S, el PP aconsegueix un bon rèdit de vots a Espanya. Pretén presentar-se, a l'avantsala de les eleccions legislatives del desembre, com el gran paladí de la defensa d'una Espanya centralitzada i uniforme. Però en aquest model d'estat, la identitat nacional i les prioritats econòmiques i socials de Catalunya no tenen cabuda.

Els moviments de Rajoy no se circumscriuen a la política interior. La seva estratègia contra el procés sobiranista català l'ha portat a aconseguir unes declaracions dels líders d'Alemanya, la Gran Bretanya i els EUA. Però les curtes i escarides frases del trident internacional no surten gratis a un Rajoy disposat a donar-los alguna contrapartida. David Cameron no va volar a Madrid per tractar sobre Catalunya. Ho va fer per aconseguir el suport de Rajoy de cara a obtenir concessions de Brussel·les, fins i tot la renegociació de determinades normes dels Tractats de la UE. Londres prioritza els seus interessos econòmics, incloent els financers de la City. Unes concessions per afrontar el Brexit, el referèndum sobre la sortida de la Gran Bretanya de la UE, previst pel 2016. El sector empresarial prefereix seguir dins la UE però canviant algunes regles de joc. La UE és sinònim de negociació “política”. També ocorrerà amb Catalunya.

Cameron, davant Rajoy, va voler diluir les aspiracions catalanes sobre la base d'un compliment estricte d'uns tractats de la UE que ell pretén modificar o reinterpretar per afavorir els seus interessos. I sorprèn que qui va obrir les portes a una possible sortida de la Gran Bretanya de la UE faci prèdiques a Madrid sobre el futur d'una Catalunya que vol romandre-hi. Podria donar-se el cas que coincidissin els dos referèndums. I que Catalunya negociés la seva permanència a la UE i la Gran Bretanya, la seva sortida. Catalunya està i vol seguir a la zona euro, mentre que la Gran Bretanya va rebutjar l'euro per conservar la lliura esterlina.

Barack Obama va evitar citar explícitament Catalunya i no va respondre a les preguntes dels periodistes sobre si l'assumpte català havia figurat en la reunió amb el rei Felip VI. Es va limitar a dir “Gràcies”. I la breu referència manifestant voler una Espanya forta i unida és més aviat una cortesia al país que, a més de mantenir nexes econòmics, acull i va donar llum verda a una altra ampliació de la presència militar nord-americana a les seves bases a Espanya.

La diplomàcia internacional havia qualificat el conflicte català com un assumpte intern espanyol. És el govern de Madrid qui ha internacionalitzat aquest assumpte intern. Però els estats i les institucions internacionals no es manifestaran més explícitament sobre el procés sobiranista fins que els catalans s'hagin expressat lliurement i democràticament en les urnes el 27-S.