Opinió

Un economista al front del canvi climàtic

La reducció d'emissions hauria de ser la resposta al problema de la contaminació, que és una externalitat per als economistes

L'economista sud-coreà Hoesung Lee és el nou president de l'IPCC (Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme creat en 1988 amb l'objectiu de proporcionar als responsables polítics la informació científica, tècnica i econòmica necessària per a la presa de decisions en matèria de canvi climàtic.

Titulat en economia per la Universitat Nacional de Seül i doctorat per la nord-americana Rutgers University, Hoesung Lee treballa per a l'IPCC des del 1992, quan va ser nomenat copresident del Grup de Treball III, que s'ocupa de la mitigació del canvi climàtic. També ha estat un dels autors principals del Cinquè Informe d'Avaluació, que conclou que la influència de l'activitat humana en el sistema climàtic és clara i que, en cas de no modificar-la, haurem de fer front a conseqüències cada vegada més greus, generalitzades i irreversibles.

I què estem fent per mitigar l'escalfament del planeta? Christiana Figueres, responsable de clima de l'ONU, assenyala que el canvi climàtic és també un problema econòmic fonamental que requereix solucions financeres. En línia amb aquesta afirmació, segons un recent estudi del New Climate Economy diferents països i regions han introduït un sistema de fixació de preus del carboni. Sembla un instrument adequat per incentivar el canvi en el comportament d'empreses i consumidors i que es decantin per tecnologies i productes menys intensius en carboni, però entre tots ells cobreixen només una petita proporció de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle.

La reducció d'emissions hauria de ser la resposta al problema de la contaminació, que és una externalitat per als economistes. I ja que la contaminació és un problema global, un acord internacional vinculant entre tots els països sembla ser la resposta apropiada per redistribuir els esforços de reducció. Les tensions pels diferents interessos nacionals estan assegurades.

Cada vegada més països i regions instauren mercats de permisos negociables d'emissions de CO2. La UE va ser la primera a introduir, en 2005, un d'aquests mercats. Per un error de disseny, l'assignació inicial de permisos es va realitzar en un volum excessivament gran que, com a conseqüència de la recessió econòmica, ha fet reduir el preu de la tona de carboni des dels 30 euros en 2005 a només cinc euros en els últims anys. Un preu massa baix perquè tingui un efecte real en el comportament de les empreses.

Sobre aquests tres pilars s'ha construït l'arquitectura climàtica actual, que ha mostrat clarament les seves limitacions a través de l'escàs avanç aconseguit des del Protocol de Kyoto signat en 1997. Un fracàs amb risc de perdurar en el temps. Existeixen alternatives? Com indica Michel Damian, economista i professor de la Universitat Grenoble Alpes, “els economistes convencionals han perdut dues dècades per entendre els enormes desafiaments de la descarbonització”. L'acord que es signi en la COP21 del mes de desembre a París hauria de donar pas a una nova economia del canvi climàtic. Però tot indica que continuarem en la mateixa línia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.