Tot el sector eòlic està expectant per la subhasta que el govern estatal ha convocat per al 14 de gener del 2016, amb la sensació contradictòria de celebrar una iniciativa que revitalitza aquest àmbit del sistema energètic, però que no esvaeix els dubtes, ja que només s'hi retribueix la inversió, sense parar prou atenció en aspectes fonamentals, com ara crear ocupació o fer partícip el territori en la promoció.

Aquests dubtes van aflorar en la jornada L'eòlica que ve: perspectives de l'energia eòlica al món, 2020-2030, organitzada per EolicCat, associació que aplega el sector eòlic. Sobre aquest nou sistema retributiu de la subhasta, que l'Estat espanyol hauria d'haver estrenat ja, Víctor Cusí, president d'EolicCat, pensa que, si bé “serà un bon símptoma de reactivació del sector, és una subhasta insòlita, ja que en cap altra que se celebra arreu preval només la inversió, sinó també altres factors, com ara la creació d'ocupació, el desenvolupament i la participació local, i, a més, s'hi han de presentar projectes concrets, amb tramitació avançada”. Així mateix, EolicCat creu que, amb aquest disseny, no es fomenta l'eficiència. El procediment de la subhasta estableix que les ofertes dels que hi vulguin concórrer ha de ser propostes a la baixa respecte dels 1,2 milions d'euros per MW que es reconeixen de partida. Com és de tipus marginalista, un cop s'hagi cobert la quota de la subhasta, la darrera oferta a casar marcarà el preu per al conjunt de les adjudicades. Heikki Willstedt, director de polítiques energètiques de l'Associació Empresarial Eòlica (AEE), accepta que “la subhasta ofereix més eficàcia, ja que la competència entre promotors permet veure el preu real de l'energia i controlar la capacitat màxima que es pot tenir de potència instal·lada, cosa que permet limitar riscos al regulador”. Tanmateix, “caldria evitar errors, i fixar un calendari, per exemple de dos cops a l'any, tot posant en joc
500 MW cada vegada; evitar que entri qualsevol empresa a la subhasta, ja que l'experiència demostra que hi ha riscos d'incompliment”. Hi afegeix que caldria incloure-hi mecanismes de verificació de la viabilitat tècnica i financera dels projectes, els quals haurien d'estar subjectes a una presentació de mesuraments del recurs eòlic. Altres condicions per a l'AEE són la presentació de suficients avals, fixar penalitzacions i que “el preu sigui el criteri únic per donar com a guanyador un projecte”. Les empreses del sector eòlic voldrien que el Ministeri d'Indústria fes una planificació a llarg termini, fins al 2020, per garantir que es compleixen els objectius de desenvolupament de l'energia eòlica fins al 2020. L'Estat espanyol preveu instal·lar entre 4.553 i 6.473 MW entre el 2015 i el 2020, un objectiu complicat d'assolir, ja que, com diu l'advocat Joan Perdigó, de Tornos Abogados, “si discrecionalment es decideix començar amb 500 MW, els terminis per a les pròximes subhastes hauran de ser molt curts”. Perdigó assenyala com a punt que crea dubtes que “es donin quatre anys per fer el parc a partir de l'adjudicació, un temps massa just si cal fer el pla especial i els tràmits”. Així mateix, no creu que en la reglamentació de la subhasta “als processos de qualificació quedi prou garantida la solvència dels qui competeixen”. L'Estat espanyol vol arribar a un total de 29.500 MW, quan ara n'hi ha 22.985 MW. Val a dir, però, que les estimacions de l'EWEA, associació internacional del sector, per a Espanya no són tan optimistes, ja que entrelluquen un escenari en què només hi ha
26.000 MW el 2020, 5.000 dels quals a Catalunya.