Era previsible que la unió bancària de la UE no seria un camí de roses, amb la pugna entre creditors i deutors en què es veuen afectats els bancs, als quals els primers volen posar límits a la tinença de deute sobirà al balanç, condició que es marca per a la consecució d'un fons de garantia comú que asseguri els dipòsits de fins a 100.000 euros en cas d'una altra ensulsiada financera.

L'any vinent assistirem a unes aferrissades discussions al Comitè de Basilea de Supervisió Bancària, al voltant de quina valoració han de fer els bancs de les seves carteres de deute sobirà. La posició d'Alemanya i el seus aliats tradicionals com Finlàndia i Holanda, és que el deute públic segueix sent un actiu de risc i cal reglamentar amb rigor l'exposició d'un banc als bons d'un país, que no podria superar el 25% del capital, talment com passa amb altres tipus de deutes. Un rigor difícil d'assumir pels bancs espanyols que, ara que el negoci creditici és pla i no ofereix marge, obtenen fins a un 15% dels seus ingressos gràcies al deute públic, quan el 2007 era només del 2,7%. Des del Banc Central Europeu (BCE) ja s'ha assenyalat que imposar aquest límit obligaria els bancs a un reforç del capital que posaria en qüestió la solvència. A Frankfurt calculen que, en el concert europeu, els bancs es veurien obligats a obtenir més de 6 bilions d'euros de capital Tier 1, el de màxima qualitat, o bé aconseguir vendre 1,6 bilions d'euros. Cal dir que, s'imposin penalitzacions a la tinença de deute sobirà o no, tindran problemes als seus balanços: van vencent els terminis del deute públic adquirit i no és possible recuperar la seva rendibilitat, que va ser del 4% o 5%, ara que les noves emissions ofereixen tipus negatius, gràcies justament a la inundació de liquiditat del BCE.

Jesús Palau, professor de finances d'Esade, considera correcta la proposta i l'estendria a tota mena d'actius ponderats en risc: “Van massa curts en capital i si per reforçar el capital han de pujar tipus, doncs que ho facin.” Recorda que la banca va arribar a aconseguir fins al 70% del seu marge d'intermediació gràcies al carry trade (embutxacar-se la diferència en comprar deute sobirà amb finançament del BCE) i “no se'ls ha de solucionar els problemes de forma permanent.”

En canvi, Mariano Muixí, director general d'Arquia Banca, considera que, efectivament, “imposar aquest límit del 25% pot ser un perjudici, tot depenent de la ràtio de capital que tingui l'entitat.” Considera que si els bancs han de lliurar al mercat tots els seus excedents en deute sobirà, i la banca espanyola ara té en cartera 186.340 milions d'euros, “pujarien els tipus i es generarien uns efectes perversos terribles”. Justifica el carry trade per “la morositat i la caiguda de l'activitat econòmica, o sigui del crèdit, que es podia fer amb la liquiditat”. A més, “hi havia necessitat que algú comprés aquestes quantitats brutals de deute públic espanyol”. Certament, a l'Europa de l'austeritat, Alemanya et altri, una de les fixacions és posar fre al finançament que els tresors de cada estat han obtingut dels seus bancs.

Aquesta discussió a Europa està posant en perill l'aprovació de la xarxa de seguretat d'un fons de garantia de dipòsits. La Comissió Europea ha presentat un disseny de fons mutualitzat que no és del grat de Berlín, que hi veu una mutualització del deute de sotamà. Per a Jesús Palau és clar que cal dissenyar un fons de garantia amb tots els ets i uts: “Una cosa és un fons de garantia de dipòsits per anar tirant, però el que cal realment és un fons ben nodrit que pugui actuar quan els mercats financers es convulsionen. Un fons d'aquesta mena ha de ser un sistema de mutualització amb totes les conseqüències, i si un banc va malament, el sistema sencer ha de respondre.”

En defensa de la progressiva mutualització sobre la qual s'ha de fundar la unió bancària, diu que “no pot ser que siguem una moneda i actuem com si fóssim disset”. Vaticina que, finalment, “el fons de garantia no serà el que caldria, sinó que una part haurà d'estar garantida pel banc central de cada país i una altra pel BCE, quan, per tenir una total credibilitat, la garantia, en la seva integritat, hauria de recaure en el BCE”. La nova arquitectura de l'euro hauria d'aconseguir, com diu, “que l'euro sigui com el dòlar als EUA, on hi ha una Reserva Federal responent per tots els estats de la unió”.