Avui aquest arti­cle és espe­cial, perquè és un comiat, o un fins a reveure, mai se sap, d'aquests llargs cinc anys que hem com­par­tit neguits, i perquè avui s'haurà de triar el govern espa­nyol pels pro­pers qua­tre anys. I fóra bo que abans de dipo­si­tar el vot ens ho penséssim una mica i sortíssim d'aquesta nova política d'espec­ta­cle tele­vi­siu. Ja no com­pe­tei­xen els dos par­tits clàssics, sinó que hi ha el de Tele­cinco i el de La Sexta i segons les dar­re­res enques­tes la gover­na­bi­li­tat d'Espa­nya pot ser molt difícil. Una de les meves dèries és evi­den­ciar la dependència que crea viure del crèdit. I quan dic dependència em refe­reixo a les dues accep­ci­ons: la de depen­dre d'un pres­ta­dor (mer­cats) i la neces­si­tat que crea al deu­tor tor­nar-se a endeu­tar. Si tot va com sem­bla que ha d'anar, la Reserva Fede­ral ini­cia un període llarg de puja­des del tipus d'interès i, per als països, les empre­ses i les per­so­nes endeu­tats, pot ser l'inici d'un greu pro­blema. L'Estat espa­nyol, quan el PP va gua­nyar les elec­ci­ons, devia 744.000 M d'euros i qua­tre anys després, 1.062.000 M. Això vol dir que cada espa­nyol ha pas­sat de deure 15.800 euros a 23.000. No és estrany, doncs, que la UE faci avi­sos per fer-nos con­tro­lar els comp­tes perquè ja devem pràcti­ca­ment el 98% del PIB. Durant aquests qua­tre anys Cata­lu­nya ha apor­tat com a dèficit fis­cal a les arques espa­nyo­les 60.000 M d'euros i, mal­grat això, la tendència del seu endeu­ta­ment és insos­te­ni­ble. Però, a més, les nos­tres com­petències, totes les soci­als, patei­xen una manca de finançament endèmic i per sos­te­nir-les ens hem hagut d'anar endeu­tant fins a 68.088 M d'euros, un 33,6 % del nos­tre PIB. Els matei­xos orga­nis­mes ofi­ci­als de la UE retre­uen el biaix de les des­pe­ses espa­nyo­les en inver­si­ons i cri­tica haver cons­truït –i encara es cons­tru­eix– AVE, aero­ports i auto­pis­tes, sense cap pos­si­bi­li­tat de ren­di­bi­li­tat, men­tre s'han dei­xat inver­si­ons que tin­drien un impacte posi­tiu molt fort en la pro­duc­ti­vi­tat econòmica com són Roda­lies i el cor­re­dor medi­ter­rani. En la cam­pa­nya elec­to­ral no hem escol­tat pro­pos­tes d'estalvi de la des­pesa. Així doncs, per­meti'm que acabi aquest arti­cle espe­cial donant-los gràcies per haver-me seguit i desit­jant-los bones fes­tes, i dei­xant una pre­gunta que solia fer Josep Pla com a epi­tafi: i això, qui ho pagarà?