Amb motiu de la fira BIZ Barcelona es fa imprescindible una reflexió sobre l'emprenedoria, un fenomen àmpliament admirat a la societat i sovint utilitzat pels polítics. Les bones sensacions que genera habitualment la figura de l'emprenedor contrasten amb els recels que sol despertar, en canvi, la paraula empresari. Tot i que l'emprenedor no deixa de ser un empresari novell i que tot empresari no deixa mai d'emprendre per tirar el negoci endavant, l'entusiasme per aquesta figura no fa més que confirmar la singularitat del marc social i institucional al nostre país, que no ha millorat en els anys de crisi.

La massiva i dolorosa pèrdua de llocs de treball dels darrers anys ha impulsat molts aturats a emprendre com a única alternativa. Les darreres dades de l'enquesta Global Entrepreneurship Monitor (GEM) per a Catalunya confirmen que un terç de les iniciatives emprenedores es fan “per necessitat”. En aquest context, la taxa d'activitat emprenedora a Catalunya també ha augmentat del 5% el 2010 al 7,5% el 2014. El nostre país manté una major propensió a emprendre que la mitjana espanyola, però encara és lluny dels països líders europeus, com Holanda o Àustria.

Altres dades recents han esvaït alguns estereotips al voltant de l'emprenedoria, com és el cas de l'edat dels emprenedors, que en un 70% dels casos tenen més de 40 anys. Els estudis universitaris són presents en un 44% dels emprenedors, però la resta no disposa d'aquesta formació. Entre el col·lectiu dels empresaris, la titulació universitària la trobem en un 29% dels casos.

Catalunya disposa d'uns 25 vivers d'empreses i més de 100 entitats assessores arreu del territori, però aquest suport operatiu no sembla compensar les mancances del marc normatiu. Malgrat les repetides lleis d'emprenedoria, la crisi acaba sense una reforma estructural profunda que afavoreixi els emprenedors. Les obligacions comptables i tributàries continuen essent oneroses per als emprenedors, mentre que les societats mercantils i els seus administradors cada cop afronten més càrregues i responsabilitats i no els arriba el finançament, necessitat principal per a un emprenedor, tant quan comença com en la fase de creixement.

Als darrers anys, l'Estat espanyol es manté en una còmoda posició 30 en el rànquing del Banc Mundial de Facilitats per als Negocis (Ease of Doing Business). Per davant tenim unes quantes economies europees, com Irlanda (lloc 17), Alemanya (15), el Regne Unit (6) o Portugal (23). No s'aprecien, darrerament, millores substancials en el marc regulador espanyol, més enllà de la retòrica dels polítics i les bones intencions d'algunes lleis. L'entramat funcionarial de l'Estat s'encarrega de posar pals a les rodes dels emprenedors.

Té poc efecte, per exemple, que la Llei 14/2013 de Suport als Emprenedors introduís tipus reduïts en l'impost de societats de les empreses de nova creació, quan l'obtenció d'un registre VIES per poder comerciar amb la UE triga uns tres mesos, el mateix temps que han d'esperar els exportadors per cobrar les devolucions d'IVA. De la mateixa manera que les bonificacions fiscals estatals topen amb la lenta administració tributària, les lleis òmnibus catalanes no han afeblit encara la maquinària administrativa municipal.

Els emprenedors afronten la sortida de la crisi en les mateixes circumstàncies que sis anys enrere. No podem dir que el país s'hagi tornat més business friendly, ni que el suport als emprenedors hagi sortit de debò dels discursos polítics per esdevenir una prioritat de govern. No s'han fet reformes profundes en processos, estructures i objectius de les administracions públiques, més enllà de les retallades pressupostàries que tant han irritat els funcionaris. La necessitat empeny, avui dia, més catalans a fer-se emprenedors, però Silicon Valley encara queda molt lluny.