Més enllà de la pirotècnia de Donald Trump i Bernie Sanders (mentre Hillary Clinton lluita desesperadament per convèncer que el business as usual encara té futur), les coses als EUA canviaran molt després de les eleccions presidencials del 5 de novembre. La frívola i ferotge competència retransmesa en titulars (s'imaginen que Pablo Iglesias acusés obertament Íñigo Errejón de mirar només pel benefici d'Ana Patricia Botín & Co.?) no ajuda gaire a veure diferències molt evidents en els projectes econòmics dels tres candidats.

Les propostes econòmiques de Sanders (reducció de les desigualtats, lluita contra la pobresa infantil, serveis de salut universals...), normals per a qualsevol socialdemocràcia europea, són pràcticament comunistes als ulls de la majoria de la ciutadania. Clinton presenta un programa de “progressista business friendly”, incloent reduir impostos per a les classes mitjanes, afavorir la inversió pública i privada, ser la “superpotència mundial de l'energia neta”, etcètera. I Trump va directament a tocar els instints més bàsics, sense cap pudor, amb un llenguatge lliure de matisos: vol declarar la Xina “manipuladora del mercat de divises”, que els “caps de família” amb ingressos fins a 37.500 dòlars no paguin impostos (zero, literalment), abolir l'assistència de salut pública, declarar que “una nació sense fronteres no és una nació”, i obligar Mèxic a pagar immediatament els costos que provoquen els immigrants il·legals que “exporta”. Res de subtileses, les cartes sobre la taula.

En aquesta situació, es presenten tres possibles escenaris. El primer, si guanya Clinton, és un escenari continuista on probablement no hi haurà grans canvis de fons. Els bons continuaran sent els bons, els dolents seran els dolents, i els poderosos seguiran al pont de comandament.

El segon escenari és que guanyi Trump i mantingui un discurs dur, però convenientment banyat en aquella realitat que fa que els governs acabin finançant els antisistema perquè es mantinguin dintre dels límits no revolucionaris. En el fons, les elits tecnòcrates saben perfectament com demostrar que la diplomàcia és bastant més complicada que una conversa de bar (oi que “Sí, Ministre”?).

I el tercer escenari, el que té més riscos, és aquell en què el Trump més populista és prou imprevisible per complir les seves promeses i amenaces, situant el món en escenaris ja coneguts: les dictadures de laboratori de l'Amèrica Llatina, o la situació actual de Veneçuela o Polònia. Efervescència o ideologia, és conegut on han conduït les polítiques econòmiques de Thatcher, Reagan o George W. Bush. La ciutadania ho sap? En tot cas, diran el que en pensen d'aquí a pocs mesos.