Qui finança les idees polítiques?
La missió essencial dels laboratoris d’idees -els anomenats think tanks- consisteix a influir sobre l’orientació de les polítiques públiques. Ras i curt: marcar l’agenda política. Originàriament, van néixer amb el propòsit de generar pensament rigorós (les universitats sense estudiants eren la tipologia paradigmàtica), però en el context de la globalització van evolucionar cap a la promoció d’interessos (donant lloc als anomenats centres militants i a una hibridació que sovint als aproxima als lobbies). Això va provocar que l’aurèola d’imparcialitat ideològica dels think tanks es posés en qüestió. Un exemple d’això el trobem en la informació que va destapar el diari The New York Times en què explicava que 64 governs de tot el món havien pagat des del 2011 gairebé cent milions de dòlars a 28 think tanks nord-americans per influir a través d’ells sobre les polítiques de Washington. Un informe del Ministeri d’Assumptes Exteriors noruec que es cita a la notícia, ho justifica així: “A Washington és difícil per a un país petit tenir accés a polítics poderosos, funcionaris i experts [...] Finançar think tanks influents és una forma de tenir aquest accés i alguns assenyalen obertament que només poden servir a aquells governs estrangers que donen fons.” L’Estat espanyol no va ser l’excepció i va fer donacions a la Inter-American Dialogue i la German Marshall Fund of the United States.
Aquestes donacions permeten que els laboratoris d’idees promoguin els interessos dels governs davant les institucions nord-americanes. Aquest, tot i ser un recurs legal i legítim, es pot interpretar com una compra d’influència; i en el cas dels think tanks, pot comprometre la seva reputació. En un escenari de llums i taquígrafs, aquesta pràctica seria fàcilment identificable i permetria contextualitzar les propostes dels think tanks. Tanmateix, aquesta és una informació de molt difícil accés tal i com ho demostra un estudi de Transparify -iniciativa finançada per l’Open Society Foundation- que conclou que el 80% dels think tanks més influents del món no revela qui els finança.
Opacitat espanyola.
En primer lloc, tot i que la mitjana de transparència dels think tanks espanyols segueix pujant i se situa en 1,6 punts sobre 5 (0,9 punts superior a la de l’estudi preliminar del 2014), la mitjana espanyola segueix estant per sota de la internacional (2,2) i de la britànica (3,4 estrelles, la més alta).
En segon lloc, gairebé la meitat de les institucions espanyoles analitzades obtenen una puntuació de 0 estrelles. És a dir: les seves pàgines web no ofereixen cap tipus d’informació econòmica i financera. En aquest apartat destaquen negativament les fundacions dels partits polítics, organismes extremadament hermètics que ostenten una mitjana de 0,8. Aquesta opacitat ha afavorit els usos instrumentals de les fundacions dels partits polítics més enllà de la producció d’idees partidistes. Per exemple, l’extinta fundació CatDem (abans Trias Fargas) era un dels extrems de la canonada amb el Palau de la Música per fer arribar diners a Convergència provinents suposadament de Ferrovial. No obstant això, hi ha una petita elit (12 institucions que obtenen 5 o 4 estrelles) que permet explicar la procedència dels ingressos dels think tanks. Bàsicament, provenen de fons privats (empreses de l’IBEX, sent La Caixa, el Banco Santander i Telefónica les més actives) i d’ajudes públiques de l’administració.
Aquestes dades ens ofereixen un panorama preocupant quant a la transparència dels think tanks i la seva legitimitat a l’hora d’actuar com a autèntics líders d’opinió. En plena era de la postveritat, la transparència és un valor imprescindible a l’hora de donar credibilitat a les propostes provinents dels laboratoris d’idees i prevenir possibles casos de corrupció. Precisament aquestes organitzacions, com a actors polítics a l’avantguarda de la innovació i el progrés, han d’actuar com a institucions exemplars i fer un esforç d’obertura i responsabilitat. Però, fins aquest moment, poc think i molt tank.
