Globalització de les coses
Agost: vacances, descans, desconnexió i temps per badar. Temps per pensar i per fixar-te en coses que amb el brogit del dia a dia no hi prestes prou atenció. Deia Schumpeter que l'economia era sentit comú estructurat. Doncs bé, tres coses que m'han passat o he vist aquest agost i que em fan pensar que alguna cosa estructuralment diferent li està passant al comportament econòmic i social de les persones. No s'espantin. Són coses del dia a dia. Experiències comunes de la globalització.
Primera: Pokémon. A casa hi ha tres nens. Els grans són bessons i aviat faran 15 anys. El petit en té 13. Una de les seves principals distraccions de l'estiu ha estat caçar Pokémons. Jo del joc no en sé gaire, però és tota una experiència veure com molts nens i nenes busquen Pokeparades i cacen embadalits amb el seus mòbils per tots els pobles i ciutats del país. Del Japó al poble més petit de l'Empordà jugant amb una aplicació de telèfon mòbil. No sóc un expert i no en tinc ni idea de les repercussions futures que tindrà aquest nou comportament. D'entrada, jo que sóc de pagès i que vinc de la tradició de l'escopeta de balins, em fa molta gràcia veure que hem substituït l'escopeta pel mòbil, i els pardals i les tórtores per Pikachus. Si els ocells poguessin parlar segur que farien un homenatge a l'inventor del Pokémon Go. Però ja no sé si el joc va tan bé per a la capacitat de fixar-se en l'entorn, el paisatge i la natura més enllà del pam de nas dels mòbils. Deia Herbert Simon que la riquesa d'informació genera pobresa d'atenció. I jo hi afegeixo que la riquesa de comunicació genera pobresa de curiositat sobre l'entorn. És tot un espectacle anar per qualsevol ciutat o poble i veure com els nens et demanen que passis per aquí o per allí, no per veure-ho, no per curiositat, sinó per, s'ho imaginen?..., buscar Pokémons.
Un nou filó.
Segona: Olimpíades. Un altre fenomen de l'estiu han estat les olimpíades del Brasil. Més enllà de les proeses d'en Phelps, la Ledecky, en Bolt, en Farah, la Biles o la Belmonte, entre molts altres, m'ha cridat molt l'atenció el desencaix entre la visió d'esport nació que es dóna des de la majoria de mitjans de comunicació i la globalització de l'esport. Potser m'equivoco, però tinc la sensació que mai com ara hi havia hagut tants atletes nascuts en un país que competeixen per un altre. Sembla que el cas dels fondistes i migfondistes de Kenya que competeixen sota les banderes de les monarquies del Golf Pèrsic n'és un exemple paradigmàtic. Ei, res a dir, si l'opció és voluntària. Però jo diria que la globalització també posarà en el seu lloc l'exaltació de l'esport nació. Sempre he pensat que els valors de l'esport són universals i que van molt més enllà de l'única representació d'una bandera. Un exemple. Jo no ho sabria dir millor. Resulta que el campió olímpic de decatló és dels Estats Units i és parella d'una atleta olímpica que competeix a la prova de l'heptatló pel Canadà. Va escriure un tuit animant la seva dona, i l'exaltació de l'esport nació se li va tirar a sobre. La seva resposta em sembla que recull els vertaders valors de l'esport en poques paraules: “Som un únic equip que competeix per dos països.” Chapeau.
Un tros de paradís a casa.
En fi, per anar acabant, que torna el brogit, que sant tornem-hi, que la globalització segueix, i que aquí estem per anar sumant.
