Es torna a parlar amb certa insistència de la productivitat des que els EUA creixen tan poc; i des que no s'encerta a saber-ne les causes.

D'entrada, un aclariment: des que la productivitat –encara que llavors no es digués així– va començar a ser alguna cosa important, pels inicis de la primera Revolució Industrial, a principi del s. XIX, el concepte ha estat vinculat al de més producció; és a dir: augmentar la productivitat equivalia a produir més. Dic que va començar a ser alguna cosa important perquè el maquinisme va servir per això: per produir més gràcies a la tecnologia vinculada al vapor, en un entorn en què l'objectiu era produir més. Per això, encara que la productivitat creixés gràcies a la tecnologia el consum de factors productius augmentava i, per això, feien falta més treballadors (i quan això va començar a declinar a partir del 1850 –perquè no hi havia capacitat per ocupar-los– se'ls va convidar a emigrar a Amèrica).

Però aquesta idea de productivitat va començar a canviar en la dècada del 1980, quan hi va començar a haver els primers robots. Resultava que la millora constant de la tecnologia, la seva simplificació d'ús i el seu abaratiment, al costat d'una organització creixentment flexible gràcies a aquesta tecnologia, va anar portant al fet que l'objectiu deixés de ser fabricar més i anés derivant a fabricar la quantitat convenient a cada moment; per raons de finançament d'estocs, sí, però sobretot, perquè en augmentar la productivitat la capacitat de producció podia créixer i, consegüentment, l'oferta es disparava.

Avui el concepte de “productivitat” s'acosta a: produir el convenient a costos com més baixos possibles, és a dir, que es millora la productivitat no pas per produir més, sinó per produir la quantitat que convingui als costos més baixos que es pugui… que és on rau la competitivitat… ja que és més competitiu qui més productiu és. (La productivitat d'una planta que produeixi 1.000 unitats en 100 hores de treball és de 10 unitats per hora, però si aquesta planta decideix passar a produir 500 unitats i aconsegueix produir-les en una hora la seva productivitat s'ha disparat… produint menys. Avui les coses estan anant per aquí.)

L'anterior és alguna cosa que passa en totes les economies desenvolupades, però la dels EUA és una economia en què el fenomen cobra especial rellevància perquè el consum hi genera el 70% del PIB, després la població, l'Estat, els estats i els ajuntaments han de consumir. Per això, va ser tan important que la productivitat augmentés segons l'enfocament antic; però per consumir, fa falta que els qui han de fer-ho tinguin capacitat de comprar, i això s'aconsegueix amb salaris creixents i/o capacitat d'endeutament a l'alça; però als EUA els salaris mitjans mesurats en termes reals fa trenta anys que estan estancats i el deute privat ha aconseguit proporcions gegantines. Això ha comportat que als EUA avui per avui hi hagi un excés d'oferta que suposa que el dia 31 d'agost, el 9,7% de la població activa estigui desocupada, subocupada o que hagi abandonat el mercat de treball perquè no troba cap ocupació. (És una exageració en un model en el qual, històricament, el temps mitjà en què un aturat trigava a trobar feina era de 26 setmanes).

Però en aquest escenari de defecte de demanda la productivitat ha de continuar augmentant perquè gràcies a això, la competitivitat de les companyies millora i poden atreure la insuficient demanda per reduir costos gràcies a l'augment de productivitat, la qual cosa redunda en baixades de preus o millora de condicions. I aquí és on neix la dicotomia.

La productivitat ha d'augmentar a fi de guanyar competitivitat, però els augments de productivitat impliquen augments de desocupació estructural i abaratiment de salaris que, en una atmosfera de deute molt alt, comporten caigudes de poder adquisitiu i consums insuficients sobre la base de l'oferta disponible, la qual cosa força les empreses a… augmentar la productivitat a fi de reduir costos.

Amb la tecnologia existent ja seria possible automatitzar i robotitzar molts més processos productius, cosa que portaria a nivells de subocupació i de desocupació –estructural– molt més alts que els actuals. Personalment, he arribat a pensar que s'està frenant conscientment aquest procés per tal de no generar un problema polític de dimensions colossals, però si hi ha alguna cosa que no es pot aturar és l'avenç tecnològic: investigar, inventar i innovar es troben en la genètica humana, per la qual cosa l'única cosa que cal esperar és que la productivitat continuï augmentant, cosa que forçarà que un percentatge més gran de població augmenti la subocupació i la desocupació estructural.

Com s'arregla, això? No es pot arreglar. La majoria de la ciutadania (el 99,99%) de les zones més desenvolupades s'ha d'anar acostumant que empitjorin les seves condicions de vida pel que fa al que ha conegut. D'una banda, de mitjana el seu poder adquisitiu caurà –ja s'està veient: la classe mitjana s'està reduint– i els efectes compensatoris del model de protecció social –pensions, sanitat universal…– s'estan diluint; per una altra, i a causa de l'augment de productivitat, cada vegada serà necessària menys quantitat de factor de treball per produir els béns i serveis que a cada moment siguin precisos. (I no: el repartiment del temps de treball no funciona perquè, a més de suposar una reducció de salaris… redueix la productivitat.)