Em diuen des de Madrid que més enllà de la qüestió catalana, una de les dimensions que ha forçat l'entesa entre els dos grans partits del tauler espanyol és la qüestió de les pensions. Ara que el nou govern es posarà en marxa ha arribat el moment de parlar de les pensions. I, crec que val la pena fer-ho sense subterfugis, explicant les coses tal com són i fent previsions raonables del que pot passar en el futur. No s'espantin. Sobre la taula hi ha dubtes molt raonables sobre la sostenibilitat futura de l'actual sistema públic de pensions. Ull viu: no vull dir, amb això, que les pensions públiques hagin de desaparèixer. És més aviat una qüestió de model i de la seva relació amb l'actual i canviant món del treball.

Primer. Conceptes. A grans trets es pot afirmar que hi ha dos models diferents de pensions. El model de capitalització i el model de transferència intergeneracional. Al primer, les persones cotitzen pel seu treball i l'organisme encarregat de la gestió de les pensions guarda, inverteix i capitalitza aquests diners esperant el moment de la jubilació del cotitzant. El segon, que és el model públic actual a l'Estat espanyol, els treballadors cotitzen a la Seguretat Social i, segons les cotitzacions dels treballadors actuals, es paguen les pensions dels treballadors passats, els actuals pensionistes. El primer és un model com el que tenim per a la tributació amb Hisenda, però a l'inversa. És un model de relació un a un de l'administració amb el cotitzador. El segon és un model de caixa única en què l'Estat gestiona per a tots els seus ciutadans tots els ingressos i també les despeses.

Segon. Efectes d'arrossegament. Perquè els sistemes públics de pensions basats en les transferències intergeneracionals funcionin necessiten diverses coses. Primer de tot, una piràmide de població adequada. És a dir, més gent en edat de treballar que en edat de cobrar la pensió. I, en segon lloc, que hi hagi feina, que la gent treballi i, especialment, que cotitzi. Això és molt important. Com més estables siguin els contractes i més alts siguin els salaris dels treballadors cotitzadors millor per a les pensions. Com veuen, el sistema de pensions no és un sistema aïllat. Tot el que passa en el món del treball acaba repercutint d'una manera o altra al sistema de pensions. Per tant, molt de compte amb els efectes d'arrossegament. Si fem una reforma laboral que en lloc de flexibilitzar per treballar més i millor acaba fent precari el treball malament per al sistema de pensions. Si decidim que els joves paguin els costos de la crisi i, tot i que estan més ben formats que els més grans no els donem gaire opcions de futur i han de marxar a treballar a fora, malament per al sistema de pensions. Si en un context de clar envelliment de la població tanquem les portes a la immigració i evitem l'entrada de nous cotitzadors, malament per al sistema de pensions.