No hi ha discussió possible sobre el fet que el turisme és un sector motor de creació de llocs de treball. Ara bé, les estadístiques posen de manifest que –malgrat que cada cop ens arriben més turistes que es deixen més diners– a l'hostaleria hi ha els treballadors més mal pagats i els que més precarietat tenen, una situació que s'ha agreujat els darrers anys fins al punt que han transcendit no pocs casos d'hotels que tenen els treballadors en condicions gairebé d'explotació. La gravetat del fenomen ha portat els mateixos hotelers a fer un toc d'atenció al seu sector per frenar la deriva. Des d'una perspectiva més general, tot això sembla donar la raó als economistes que defensen que el nostre és un model turístic de preus baixos que ens empobreix.

Aquest és el context en el qual s'ha de negociar el nou conveni col·lectiu d'hostaleria i turisme de Catalunya que hauria d'establir el marc de relacions laborals per als pròxims anys. Els sindicats ja han procedit a denunciar l'anterior conveni, que expirava el 2016, i adverteixen que seran durs en la negociació del nou. Paco Galván, responsable d'hostaleria de CCOO, promet mobilitzacions per intentar revertir el procés de pèrdua de les conquestes laborals que s'havien assolit en les darreres dècades anteriors a la crisi. Per a Jesús Lodeiro, de l'àrea d'hostaleria i turisme de la UGT, ara és el moment, perquè els indicadors de rendibilitat dels hotels parlen de la bona salut empresarial: “El sector s'està guanyant molt bé la vida i amb el nou conveni hem de fer un canvi radical a la situació dels treballadors; nosaltres hem posat l'espatlla en els moments complicats i ara l'empresari ho ha de compensar”, diu.

És cert que el sector es guanya molt bé la vida? La qüestió es planteja en un moment ben dolç per al turisme perquè el 2016 ha estat un any especialment bo, amb increments del 8% en el nombre d'hostes i del 6,4% de les pernoctacions (són dades de l'any fins al novembre).

Els ingressos per habitació disponible (RevPar) –un dels indicadors bàsics del negoci- oscil·len molt d'un mes de baixa ocupació com ara el gener a un de màxima entrada de clients com és el cas de l'agost (vegeu gràfic). Al conjunt de Catalunya s'observa que els ingressos en temporada alta s'han recuperat de manera àmplia, en canvi, encara no els de la temporada baixa. Ara bé, l'anàlisi de la situació depèn de cada establiment. Miquel Homs, responsable d'hotels de la cadena catalana City Hotels, assegura: “Les rendibilitats han millorat però no nedem en or com algú ens vol fer creure.” Homs posa de referència l'any 2000, quan el preu mitjà de la nit a l'hotel que la cadena té a Barcelona estava en uns 115 euros i que va caure fins a uns 82 euros el 2009; ara està en 99 euros: “S'ha recuperat, però no als nivells del 2000”, assegura.

En el cas de Barcelona, cal pensar que l'augment de la demanda ha anat paral·lel a un increment de la planta hotelera i dels apartaments turístics legals i il·legals. Això ha controlat els preus fins l'any passat quan la moratòria ordenada pel govern municipal ha aturat l'obertura de nous hotels, fet que està incidint en els preus pressionant-los a l'alça.

La satisfacció per la marxa del negoci també és compartida pels hotels de la costa. Roberto Torregrosa, director general de Guitart Hotels, amb diversos establiments a la Costa Brava, explica que encadenen dos anys satisfactoris i qualifica el 2016 de “molt bo”, el mateix que espera per al 2017 i 2018 “sempre que no passi res excepcional”, puntualitza.

Amb tota la prudència que es vulgui, sembla que tenir un hotel avui dia, sobretot si és a Barcelona, és un bon negoci, i n'és la prova la cua d'inversors que malden per obrir el seu establiment a la capital catalana.

Ara bé, la directora de l'escola CETT de turisme, Maria Abellanet, pensa que és un error establir un vincle entre marges empresarials i salaris dels treballadors, com pretenen els sindicats: “Les rendibilitats han d'estar relacionades amb el retorn de les inversions que s'han fet en la construcció o la renovació dels hotels, però no amb els salaris, que estan relacionats als convenis pactats entre empresaris i treballadors, o, en tot cas, a l'assoliment d'objectius”, assegura.

El problema d'aquest argument és que no aguanta l'escenari contrari. Com s'ha vist, l'any 2008 la demanda va caure i, en conseqüència, també ho van fer els preus de les habitacions, i els comptes de resultats no acabaven de quadrar, aleshores alguns hotelers van mirar de salvar la situació passant costos fixos a variables transferint plantilla a empreses multiserveis, amb convenis menys favorables per als treballadors en salaris i condicions que els que estableix el conveni d'hostaleria i turisme. Dit amb altres paraules, van mirar la manera d'eludir el conveni de turisme, que constituïa un obstacle per afrontar la guerra de preus que es va desfermar al sector. Moltes empreses es van apuntar a l'externalització perquè els preus de les habitacions no es quedessin fora del mercat.

Homs explica que a partir del 1995 i fins a l'esclat de la crisi els hotels havien consolidat unes plantilles estables perquè la demanda fins a cert punt també ho era: “Els hotelers havíem configurat unes plantilles molt lineals perquè la realitat era previsible, però a partir del 2008 a mesos plens els succeïen mesos buits i a això amb una plantilla estable era difícil de respondre-hi, ens trobàvem amb unes condicions contractuals i de convenis molt rígides”, explica el responsable d'hotels de la cadena City.

El fenomen de les externalitzacions no és nou en la indústria hotelera. Ja a finals del segle XX les ETT (empreses de treball temporal) van significar un primer intent de subrogar treballadors fins que les pressions van portar a modificar la llei que les regulava. De fet, algunes ETT es van transformar en empreses multiserveis, que amb la crisi, però sobretot després de la reforma laboral del 2012, han respost massivament a la crida del sector d'externalitzar part de les seves plantilles.

Inicialment va afectar activitats auxiliars (seguretat, manteniment, etc.), però posteriorment es va estendre a àrees centrals com els departaments de pisos o bugaderia i avui dia pot afectar qualsevol professional que treballa en un hotel. “En l'actualitat un director d'hotel pot treballar amb tot el personal d'una altra empresa”, assegura Juan Carlos Sanjuan, fundador i màxim responsable de Casual Hoteles, una cadena valenciana d'establiments urbans i econòmics.

Ernest Cañada investiga des de fa anys aquest fenomen i el fruit del seu treball està recollit en llibres com Las que limpian los hoteles (2015) i, més recentment, Externalización del trabajo en hoteles (2016). Cañada dona per bones algunes estimacions que s'han fet sobre la incidència de les externalitzacions als hotels espanyols que parlen que a finals del 2014 representaven al voltant del 30% dels treballadors del sector i que el 2016 haurien assolit el 60% de les plantilles, amb independència de les estrelles: “Des del 2012, que entra en vigor la reforma laboral, fins al moment present, la gestió dels recursos humans en els hotels canvia radicalment; passem a un model d'empresa on cada cop hi ha menys treballadors que hi estiguin vinculats”, explica. “Estem anant cap a un altre tipus d'hostaleria”, afegeix Galván.

En aquest procés una fita molt important van ser els ERO que NH Hotels va fer el 2013 per reduir la plantilla en unes 500 persones i subcontractar el servei, sobretot el de cambreres de pis. Aquest cas va significar el tret de sortida perquè altres grups s'apuntessin al carro. El que als treballadors afectats se'ls plantejava com un canvi poc més que de nom de l'empresa que signava les seves nòmines, en la pràctica i de forma gradual ha significat una pèrdua de salari, de drets i condicions per a un nombrós col·lectiu professional, de tal manera que la percepció que tenen els treballadors, molts d'ells dones, és que han estat víctimes d'una estafa. També ha estat la porta d'entrada de moltes irregularitats legals i anomalies laborals que s'expliquen per la por dels treballadors de perdre la feina i no trobar-ne cap més. “Hi ha empreses de multiserveis que fan convenis d'empresa de manera irregular sense que ni se n'assabenti la plantilla, signen uns quants i s'aplica a tothom; ja hem tirat enrere 46 convenis d'empresa des que van aflorar aquest tipus de negocis”, explica Jesús Lodeiro, de la UGT, a tall d'exemple. També ha aparegut la pràctica de pagar a preu fet: és a dir, per nombre d'habitacions, de tal manera que les jornades laborals s'han allargat de manera interminable (vegeu també pàgina 8).

El novembre passat, el president d'AC by Marriot, Antonio Catalán, va fer unes declaracions sobre la transformació que estava experimentant l'hoteleria que van provocar sorpresa. Algunes de les perles que va compartir en un fòrum del sector van ser aquestes: “Si s'ha de guanyar més a base de sacrificar el personal, prefereixo guanyar menys”; “Nosaltres no externalitzem els pisos, no es pot pagar tres o quatre euros per habitació, acceptar això suposa un deteriorament del producte i de la imatge”; i respecte a la reforma laboral va dir: “Avui puc acomiadar pagant 20 dies per any i començar a subcontractar, això és el que fan els que exploten les cambreres de pis, i ho dic amb totes les lletres: exploten.”

No es pot saber què n'opina, d'aquestes afirmacions, el Gremi d'Hotels de Barcelona perquè ha declinat participar en aquest reportatge; en canvi, els hotelers consultats lamenten que les pràctiques d'alguns acabin afectant l'aposta per la qualitat i per millorar el producte en què estan immersos molts hotelers. Sembla clar que a Catalunya es podria fer un llibre de bones pràctiques hoteleres i de casos no en faltarien, però també sembla evident que les situacions que denuncien sindicats i empresaris palesen un problema de model evident. Per a l'economista Miquel Puig, autor de llibres com La sortida del laberint (2013) o Un bon país no és un país ‘low cost' (2015), on critica el turisme de masses i els efectes negatius sobre tota l'economia, el que està passant no fa sinó donar-li la raó: “Tenim molts tipus de turisme, de negocis, urbà, de sol i platja, rural, etc., però només un únic model per donar servei a totes aquestes modalitats: mà d'obra barata; el problema de l'externalització és que no s'està utilitzant per aportar racionalitat a l'activitat, sinó que és la manera d'eludir el conveni col·lectiu perquè els treballadors i les feines són els mateixos, però pagant menys, això sí.”

Per això Puig culpa principalment els polítics que ho permeten: “El turisme és una activitat subvencionada, amb baixos sous, baixes cotitzacions i elevats costos socials. És un disbarat que se sosté per la miopia dels polítics i l'egoisme dels implicats”, assegura categòric. Del mateix parer és Ernest Cañada, que també és investigador d'Alba Sud, un centre de recerca en turisme, i membre del consell de turisme i ciutat de l'Ajuntament de Barcelona: “La situació per la qual estan passant molts treballadors externalitzats és una bomba de rellotgeria, les condicions s'han deteriorat tant que estan perdent la salut física i psíquica i el problema l'acabarà assumint la sanitat i les pensions públiques, això clarament és una privatització dels beneficis i una socialització dels costos”, assegura.

Es parla de l'hoteleria com una única cosa però en realitat és una amalgama de models de gestió i de propietat que suposen una complexitat afegida a aquest tema. Hi ha empreses de fora del sector que hi han arribat per invertir-hi per les rendibilitats promeses, però també n'hi ha moltes que són familiars i que pensen ser-hi per molt temps. Aleshores ¿és realista aquesta imatge de l'empresari explotador que només cerca la rendibilitat immediata? Segurament no seria ni justa ni de sentit comú sinó més aviat una mica ingènua. Potser seria més adequat veure l'hoteler com un gestor en un sector en plena convulsió que assaja fórmules i que en alguns casos s'equivoca dramàticament.

Abellanet, del CETT, reconeix que el context està fent que les empreses se centrin més en parts del negoci com ara la venda: “Ja no vens el que tens sinó que has d'interpretar el que una demanda canviant vol en cada moment i has de saber adaptar-te.” I també a tenir eines de comercialització adequades. “Abans les habitacions tenien un preu en temporada alta i un altre en temporada baixa, en l'actualitat els preus poden variar fins a deu vegades en un dia” –explica Laurent Gauze, el franquiciat més gran de la cadena Accor a l'Estat. “El negoci hoteler ha canviat radicalment, hi ha llocs que s'externalitzen però també s'han generat altres feines”, assegura.

Això ho sap molt bé Patrick Landman, responsable de Xotels, una tecnològica que ajuda hotels independents en la tasca de comercialitzar el seu producte. “Abans el director comercial o de vendes de l'hotel es limitava a tancar contractes un cop l'any, ara els preus són dinàmics i evolucionen com les cotitzacions de la borsa, és un tema molt tècnic”, explica Landman, que subratlla que poden millorar els ingressos dels seus clients entre un 10% i un 25%.

El cofundador de Xotels reconeix que el sector estava format per moltes petites empreses familiars amb un concepte de l'hoteleria molt centrat en el servei al client, però ara molts hotels són propietat de fons d'inversió que els posen en mans de cadenes internacionals a canvi d'un rendiment.

Sigui com sigui, el món hoteler ha basculat d'un negoci centrat en les persones a un altre més de tipus tecnològic, i aquí també hi pot haver part de l'arrel del problema.

Potser això pot explicar altres neguits afegits a la precarietat com la desprofessionalització o els dèficits en formació. Jesús Lodeiro, de la UGT, recorda que el conveni va significar un intent de professionalitzar el sector: “Vam signar que la professió anés amb el treballador i increments salarials associats a cicles formatius, però tot ha quedat en paper mullat.” A més, els sindicats i Turisme de Barcelona també van pactar el 2015 un compromís en reconeixement del turisme que, entre altres coses, apostava pel reforçament de la professionalitat i el compliment dels convenis, però la realitat ha anat en la direcció contrària, segons reconeix el mateix Ajuntament de la ciutat. “La dinàmica de precarització del treball en el turisme s'allunya del model que volem: sostenible des del punt de vista mediambiental, social i també laboral”, diu Agustí Colom, regidor que té la cartera de Turisme al consistori.

Colom explica que han demanat diversos estudis per “fer aflorar” el problema en tota la seva dimensió. “Els sous baixos estan associats a poca formació i poca estabilitat i això té conseqüències negatives per a la qualitat del turisme”, assegura el regidor. “No hi ha turisme de qualitat sense treball decent, és un tema de base”, afegeix Ernest Cañada.