El turisme s'entesta en el ‘low cost'

No hi ha dis­cussió pos­si­ble sobre el fet que el turisme és un sec­tor motor de cre­ació de llocs de tre­ball. Ara bé, les estadísti­ques posen de mani­fest que –mal­grat que cada cop ens arri­ben més turis­tes que es dei­xen més diners– a l'hos­ta­le­ria hi ha els tre­ba­lla­dors més mal pagats i els que més pre­ca­ri­e­tat tenen, una situ­ació que s'ha agreu­jat els dar­rers anys fins al punt que han trans­cen­dit no pocs casos d'hotels que tenen els tre­ba­lla­dors en con­di­ci­ons gai­rebé d'explo­tació. La gra­ve­tat del feno­men ha por­tat els matei­xos hote­lers a fer un toc d'atenció al seu sec­tor per fre­nar la deriva. Des d'una pers­pec­tiva més gene­ral, tot això sem­bla donar la raó als eco­no­mis­tes que defen­sen que el nos­tre és un model turístic de preus bai­xos que ens empo­breix.

Aquest és el con­text en el qual s'ha de nego­ciar el nou con­veni col·lec­tiu d'hos­ta­le­ria i turisme de Cata­lu­nya que hau­ria d'esta­blir el marc de rela­ci­ons labo­rals per als pròxims anys. Els sin­di­cats ja han pro­ce­dit a denun­ciar l'ante­rior con­veni, que expi­rava el 2016, i adver­tei­xen que seran durs en la nego­ci­ació del nou. Paco Galván, res­pon­sa­ble d'hos­ta­le­ria de CCOO, pro­met mobi­lit­za­ci­ons per inten­tar rever­tir el procés de pèrdua de les con­ques­tes labo­rals que s'havien asso­lit en les dar­re­res dècades ante­ri­ors a la crisi. Per a Jesús Lodeiro, de l'àrea d'hos­ta­le­ria i turisme de la UGT, ara és el moment, perquè els indi­ca­dors de ren­di­bi­li­tat dels hotels par­len de la bona salut empre­sa­rial: “El sec­tor s'està gua­nyant molt bé la vida i amb el nou con­veni hem de fer un canvi radi­cal a la situ­ació dels tre­ba­lla­dors; nosal­tres hem posat l'espat­lla en els moments com­pli­cats i ara l'empre­sari ho ha de com­pen­sar”, diu.

És cert que el sec­tor es gua­nya molt bé la vida? La qüestió es plan­teja en un moment ben dolç per al turisme perquè el 2016 ha estat un any espe­ci­al­ment bo, amb incre­ments del 8% en el nom­bre d'hos­tes i del 6,4% de les per­noc­ta­ci­ons (són dades de l'any fins al novem­bre).

Els ingres­sos per habi­tació dis­po­ni­ble (Rev­Par) –un dels indi­ca­dors bàsics del negoci- oscil·len molt d'un mes de baixa ocu­pació com ara el gener a un de màxima entrada de cli­ents com és el cas de l'agost (vegeu gràfic). Al con­junt de Cata­lu­nya s'observa que els ingres­sos en tem­po­rada alta s'han recu­pe­rat de manera àmplia, en canvi, encara no els de la tem­po­rada baixa. Ara bé, l'anàlisi de la situ­ació depèn de cada esta­bli­ment. Miquel Homs, res­pon­sa­ble d'hotels de la cadena cata­lana City Hotels, asse­gura: “Les ren­di­bi­li­tats han millo­rat però no nedem en or com algú ens vol fer creure.” Homs posa de referència l'any 2000, quan el preu mitjà de la nit a l'hotel que la cadena té a Bar­ce­lona estava en uns 115 euros i que va caure fins a uns 82 euros el 2009; ara està en 99 euros: “S'ha recu­pe­rat, però no als nivells del 2000”, asse­gura.

En el cas de Bar­ce­lona, cal pen­sar que l'aug­ment de la demanda ha anat paral·lel a un incre­ment de la planta hote­lera i dels apar­ta­ments turístics legals i il·legals. Això ha con­tro­lat els preus fins l'any pas­sat quan la moratòria orde­nada pel govern muni­ci­pal ha atu­rat l'ober­tura de nous hotels, fet que està inci­dint en els preus pres­si­o­nant-los a l'alça.

La satis­facció per la marxa del negoci també és com­par­tida pels hotels de la costa. Roberto Tor­re­grosa, direc­tor gene­ral de Gui­tart Hotels, amb diver­sos esta­bli­ments a la Costa Brava, explica que enca­de­nen dos anys satis­fac­to­ris i qua­li­fica el 2016 de “molt bo”, el mateix que espera per al 2017 i 2018 “sem­pre que no passi res excep­ci­o­nal”, pun­tu­a­litza.

Amb tota la prudència que es vul­gui, sem­bla que tenir un hotel avui dia, sobre­tot si és a Bar­ce­lona, és un bon negoci, i n'és la prova la cua d'inver­sors que mal­den per obrir el seu esta­bli­ment a la capi­tal cata­lana.

Ara bé, la direc­tora de l'escola CETT de turisme, Maria Abe­lla­net, pensa que és un error esta­blir un vin­cle entre mar­ges empre­sa­ri­als i sala­ris dels tre­ba­lla­dors, com pre­te­nen els sin­di­cats: “Les ren­di­bi­li­tats han d'estar rela­ci­o­na­des amb el retorn de les inver­si­ons que s'han fet en la cons­trucció o la reno­vació dels hotels, però no amb els sala­ris, que estan rela­ci­o­nats als con­ve­nis pac­tats entre empre­sa­ris i tre­ba­lla­dors, o, en tot cas, a l'asso­li­ment d'objec­tius”, asse­gura.

El pro­blema d'aquest argu­ment és que no aguanta l'esce­nari con­trari. Com s'ha vist, l'any 2008 la demanda va caure i, en con­seqüència, també ho van fer els preus de les habi­ta­ci­ons, i els comp­tes de resul­tats no aca­ba­ven de qua­drar, ales­ho­res alguns hote­lers van mirar de sal­var la situ­ació pas­sant cos­tos fixos a vari­a­bles trans­fe­rint plan­ti­lla a empre­ses mul­ti­ser­veis, amb con­ve­nis menys favo­ra­bles per als tre­ba­lla­dors en sala­ris i con­di­ci­ons que els que esta­bleix el con­veni d'hos­ta­le­ria i turisme. Dit amb altres parau­les, van mirar la manera d'elu­dir el con­veni de turisme, que cons­tituïa un obs­ta­cle per afron­tar la guerra de preus que es va des­fer­mar al sec­tor. Mol­tes empre­ses es van apun­tar a l'exter­na­lit­zació perquè els preus de les habi­ta­ci­ons no es que­des­sin fora del mer­cat.

Homs explica que a par­tir del 1995 i fins a l'esclat de la crisi els hotels havien con­so­li­dat unes plan­ti­lles esta­bles perquè la demanda fins a cert punt també ho era: “Els hote­lers havíem con­fi­gu­rat unes plan­ti­lles molt line­als perquè la rea­li­tat era pre­vi­si­ble, però a par­tir del 2008 a mesos plens els succeïen mesos buits i a això amb una plan­ti­lla esta­ble era difícil de res­pon­dre-hi, ens trobàvem amb unes con­di­ci­ons con­trac­tu­als i de con­ve­nis molt rígides”, explica el res­pon­sa­ble d'hotels de la cadena City.

El feno­men de les exter­na­lit­za­ci­ons no és nou en la indústria hote­lera. Ja a finals del segle XX les ETT (empre­ses de tre­ball tem­po­ral) van sig­ni­fi­car un pri­mer intent de subro­gar tre­ba­lla­dors fins que les pres­si­ons van por­tar a modi­fi­car la llei que les regu­lava. De fet, algu­nes ETT es van trans­for­mar en empre­ses mul­ti­ser­veis, que amb la crisi, però sobre­tot després de la reforma labo­ral del 2012, han res­post mas­si­va­ment a la crida del sec­tor d'exter­na­lit­zar part de les seves plan­ti­lles.

Ini­ci­al­ment va afec­tar acti­vi­tats auxi­li­ars (segu­re­tat, man­te­ni­ment, etc.), però poste­ri­or­ment es va esten­dre a àrees cen­trals com els depar­ta­ments de pisos o buga­de­ria i avui dia pot afec­tar qual­se­vol pro­fes­si­o­nal que tre­ba­lla en un hotel. “En l'actu­a­li­tat un direc­tor d'hotel pot tre­ba­llar amb tot el per­so­nal d'una altra empresa”, asse­gura Juan Car­los San­juan, fun­da­dor i màxim res­pon­sa­ble de Casual Hote­les, una cadena valen­ci­ana d'esta­bli­ments urbans i econòmics.

Ernest Cañada inves­tiga des de fa anys aquest feno­men i el fruit del seu tre­ball està reco­llit en lli­bres com Las que lim­pian los hote­les (2015) i, més recent­ment, Exter­na­li­zación del tra­bajo en hote­les (2016). Cañada dona per bones algu­nes esti­ma­ci­ons que s'han fet sobre la incidència de les exter­na­lit­za­ci­ons als hotels espa­nyols que par­len que a finals del 2014 repre­sen­ta­ven al vol­tant del 30% dels tre­ba­lla­dors del sec­tor i que el 2016 hau­rien asso­lit el 60% de les plan­ti­lles, amb inde­pendència de les estre­lles: “Des del 2012, que entra en vigor la reforma labo­ral, fins al moment pre­sent, la gestió dels recur­sos humans en els hotels can­via radi­cal­ment; pas­sem a un model d'empresa on cada cop hi ha menys tre­ba­lla­dors que hi esti­guin vin­cu­lats”, explica. “Estem anant cap a un altre tipus d'hos­ta­le­ria”, afe­geix Galván.

En aquest procés una fita molt impor­tant van ser els ERO que NH Hotels va fer el 2013 per reduir la plan­ti­lla en unes 500 per­so­nes i sub­con­trac­tar el ser­vei, sobre­tot el de cam­bre­res de pis. Aquest cas va sig­ni­fi­car el tret de sor­tida perquè altres grups s'apun­tes­sin al carro. El que als tre­ba­lla­dors afec­tats se'ls plan­te­java com un canvi poc més que de nom de l'empresa que sig­nava les seves nòmines, en la pràctica i de forma gra­dual ha sig­ni­fi­cat una pèrdua de salari, de drets i con­di­ci­ons per a un nombrós col·lec­tiu pro­fes­si­o­nal, de tal manera que la per­cepció que tenen els tre­ba­lla­dors, molts d'ells dones, és que han estat vícti­mes d'una estafa. També ha estat la porta d'entrada de mol­tes irre­gu­la­ri­tats legals i ano­ma­lies labo­rals que s'expli­quen per la por dels tre­ba­lla­dors de per­dre la feina i no tro­bar-ne cap més. “Hi ha empre­ses de mul­ti­ser­veis que fan con­ve­nis d'empresa de manera irre­gu­lar sense que ni se n'assa­benti la plan­ti­lla, sig­nen uns quants i s'aplica a tot­hom; ja hem tirat enrere 46 con­ve­nis d'empresa des que van aflo­rar aquest tipus de nego­cis”, explica Jesús Lodeiro, de la UGT, a tall d'exem­ple. També ha apa­re­gut la pràctica de pagar a preu fet: és a dir, per nom­bre d'habi­ta­ci­ons, de tal manera que les jor­na­des labo­rals s'han allar­gat de manera inter­mi­na­ble (vegeu també pàgina 8).

El novem­bre pas­sat, el pre­si­dent d'AC by Mar­riot, Anto­nio Catalán, va fer unes decla­ra­ci­ons sobre la trans­for­mació que estava expe­ri­men­tant l'hote­le­ria que van pro­vo­car sor­presa. Algu­nes de les per­les que va com­par­tir en un fòrum del sec­tor van ser aques­tes: “Si s'ha de gua­nyar més a base de sacri­fi­car el per­so­nal, pre­fe­reixo gua­nyar menys”; “Nosal­tres no exter­na­lit­zem els pisos, no es pot pagar tres o qua­tre euros per habi­tació, accep­tar això suposa un dete­ri­o­ra­ment del pro­ducte i de la imatge”; i res­pecte a la reforma labo­ral va dir: “Avui puc aco­mi­a­dar pagant 20 dies per any i començar a sub­con­trac­tar, això és el que fan els que explo­ten les cam­bre­res de pis, i ho dic amb totes les lle­tres: explo­ten.”

No es pot saber què n'opina, d'aques­tes afir­ma­ci­ons, el Gremi d'Hotels de Bar­ce­lona perquè ha decli­nat par­ti­ci­par en aquest repor­tatge; en canvi, els hote­lers con­sul­tats lamen­ten que les pràcti­ques d'alguns aca­bin afec­tant l'aposta per la qua­li­tat i per millo­rar el pro­ducte en què estan immer­sos molts hote­lers. Sem­bla clar que a Cata­lu­nya es podria fer un lli­bre de bones pràcti­ques hote­le­res i de casos no en fal­ta­rien, però també sem­bla evi­dent que les situ­a­ci­ons que denun­cien sin­di­cats i empre­sa­ris pale­sen un pro­blema de model evi­dent. Per a l'eco­no­mista Miquel Puig, autor de lli­bres com La sor­tida del labe­rint (2013) o Un bon país no és un país ‘low cost' (2015), on cri­tica el turisme de mas­ses i els efec­tes nega­tius sobre tota l'eco­no­mia, el que està pas­sant no fa sinó donar-li la raó: “Tenim molts tipus de turisme, de nego­cis, urbà, de sol i platja, rural, etc., però només un únic model per donar ser­vei a totes aques­tes moda­li­tats: mà d'obra barata; el pro­blema de l'exter­na­lit­zació és que no s'està uti­lit­zant per apor­tar raci­o­na­li­tat a l'acti­vi­tat, sinó que és la manera d'elu­dir el con­veni col·lec­tiu perquè els tre­ba­lla­dors i les fei­nes són els matei­xos, però pagant menys, això sí.”

Per això Puig culpa prin­ci­pal­ment els polítics que ho per­me­ten: “El turisme és una acti­vi­tat sub­ven­ci­o­nada, amb bai­xos sous, bai­xes cotit­za­ci­ons i ele­vats cos­tos soci­als. És un dis­ba­rat que se sosté per la mio­pia dels polítics i l'ego­isme dels impli­cats”, asse­gura categòric. Del mateix parer és Ernest Cañada, que també és inves­ti­ga­dor d'Alba Sud, un cen­tre de recerca en turisme, i mem­bre del con­sell de turisme i ciu­tat de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona: “La situ­ació per la qual estan pas­sant molts tre­ba­lla­dors exter­na­lit­zats és una bomba de rellot­ge­ria, les con­di­ci­ons s'han dete­ri­o­rat tant que estan per­dent la salut física i psíquica i el pro­blema l'aca­barà assu­mint la sani­tat i les pen­si­ons públi­ques, això clara­ment és una pri­va­tit­zació dels bene­fi­cis i una soci­a­lit­zació dels cos­tos”, asse­gura.

Es parla de l'hote­le­ria com una única cosa però en rea­li­tat és una amal­gama de models de gestió i de pro­pi­e­tat que supo­sen una com­ple­xi­tat afe­gida a aquest tema. Hi ha empre­ses de fora del sec­tor que hi han arri­bat per inver­tir-hi per les ren­di­bi­li­tats pro­me­ses, però també n'hi ha mol­tes que són fami­li­ars i que pen­sen ser-hi per molt temps. Ales­ho­res ¿és rea­lista aquesta imatge de l'empre­sari explo­ta­dor que només cerca la ren­di­bi­li­tat imme­di­ata? Segu­ra­ment no seria ni justa ni de sen­tit comú sinó més aviat una mica ingènua. Pot­ser seria més ade­quat veure l'hote­ler com un ges­tor en un sec­tor en plena con­vulsió que assaja fórmu­les i que en alguns casos s'equi­voca dramàtica­ment.

Abe­lla­net, del CETT, reco­neix que el con­text està fent que les empre­ses se cen­trin més en parts del negoci com ara la venda: “Ja no vens el que tens sinó que has d'inter­pre­tar el que una demanda can­vi­ant vol en cada moment i has de saber adap­tar-te.” I també a tenir eines de comer­ci­a­lit­zació ade­qua­des. “Abans les habi­ta­ci­ons tenien un preu en tem­po­rada alta i un altre en tem­po­rada baixa, en l'actu­a­li­tat els preus poden variar fins a deu vega­des en un dia” –explica Lau­rent Gauze, el fran­qui­ciat més gran de la cadena Accor a l'Estat. “El negoci hote­ler ha can­viat radi­cal­ment, hi ha llocs que s'exter­na­lit­zen però també s'han gene­rat altres fei­nes”, asse­gura.

Això ho sap molt bé Patrick Land­man, res­pon­sa­ble de Xotels, una tec­nològica que ajuda hotels inde­pen­dents en la tasca de comer­ci­a­lit­zar el seu pro­ducte. “Abans el direc­tor comer­cial o de ven­des de l'hotel es limi­tava a tan­car con­trac­tes un cop l'any, ara els preus són dinàmics i evo­lu­ci­o­nen com les cotit­za­ci­ons de la borsa, és un tema molt tècnic”, explica Land­man, que subrat­lla que poden millo­rar els ingres­sos dels seus cli­ents entre un 10% i un 25%.

El cofun­da­dor de Xotels reco­neix que el sec­tor estava for­mat per mol­tes peti­tes empre­ses fami­li­ars amb un con­cepte de l'hote­le­ria molt cen­trat en el ser­vei al cli­ent, però ara molts hotels són pro­pi­e­tat de fons d'inversió que els posen en mans de cade­nes inter­na­ci­o­nals a canvi d'un ren­di­ment.

Sigui com sigui, el món hote­ler ha bas­cu­lat d'un negoci cen­trat en les per­so­nes a un altre més de tipus tec­nològic, i aquí també hi pot haver part de l'arrel del pro­blema.

Pot­ser això pot expli­car altres neguits afe­gits a la pre­ca­ri­e­tat com la des­pro­fes­si­o­na­lit­zació o els dèficits en for­mació. Jesús Lodeiro, de la UGT, recorda que el con­veni va sig­ni­fi­car un intent de pro­fes­si­o­na­lit­zar el sec­tor: “Vam sig­nar que la pro­fessió anés amb el tre­ba­lla­dor i incre­ments sala­ri­als asso­ci­ats a cicles for­ma­tius, però tot ha que­dat en paper mullat.” A més, els sin­di­cats i Turisme de Bar­ce­lona també van pac­tar el 2015 un com­promís en reco­nei­xe­ment del turisme que, entre altres coses, apos­tava pel reforçament de la pro­fes­si­o­na­li­tat i el com­pli­ment dels con­ve­nis, però la rea­li­tat ha anat en la direcció contrària, segons reco­neix el mateix Ajun­ta­ment de la ciu­tat. “La dinàmica de pre­ca­rit­zació del tre­ball en el turisme s'allu­nya del model que volem: sos­te­ni­ble des del punt de vista medi­am­bi­en­tal, social i també labo­ral”, diu Agustí Colom, regi­dor que té la car­tera de Turisme al con­sis­tori.

Colom explica que han dema­nat diver­sos estu­dis per “fer aflo­rar” el pro­blema en tota la seva dimensió. “Els sous bai­xos estan asso­ci­ats a poca for­mació i poca esta­bi­li­tat i això té con­seqüències nega­ti­ves per a la qua­li­tat del turisme”, asse­gura el regi­dor. “No hi ha turisme de qua­li­tat sense tre­ball decent, és un tema de base”, afe­geix Ernest Cañada.